Ens vam quedar enganxats a l’escola Barrufet. A aquesta conclusió vam arribar una altra ex alumna i jo després de parlar una estona de l’escola. Ho sabem nosaltres i ho saben les nostres parelles i amics que no van anar a Barrufet. Saben que allà va passar alguna cosa especial. Saben amb quina emoció en parlem, amb quin convenciment hi volem portar els nostres fills, de quina manera va deixar empremta. Sí, Barrufet ens va marcar i ens vam quedar enganxats a aquella idea d’escola, perquè la infantesa sola ja és un paradís perdut difícil de no idealitzar, però acompanyada de tota aquella il·lusió per fer les coses diferents, per fer-les ben fetes, pel convenciment profund que s’aprèn a partir de les vivències, va fer que aquells fossin uns anys exactament així, plens de vivències intenses on vam aprendre a ser una mica el què som ara.
Per això jo avui no vull parlar de cap record en concret, jo vull bàsicament donar les gràcies.
Als pares que van veure clar quina escola volien pels seus fills, i es van comprometre amb diners i temps (moltes vegades tenint poc d’una cosa, de l’altra o de les dues) a ser part importantíssima d’aquest projecte que havia de començar de zero.
I sobretot a les mestres, per la il·lusió que comentava abans, per creure fermament en aquesta altra manera, pel compromís personal i professional amb una educació que ara està de moda (finalment!) però abans s’anava forjant a base de lectures, d’intercanvis, d’intensos debats pedagògics, de formació, d’assaig error, de creació de materials, espais i dinàmiques, amb totes les dificultats, esforços i temps que això comportava.
No tot van ser èxits, és clar. També els mestres ens equivoquem, i no hi ha cap fórmula escrita però per sobre de tot hi havia les ganes de fer -ho bé i això, ho sabem tots, és capaç de redreçar molts camins.
Conec aquesta il·lusió. Sóc mestra. Vaig estudiar magisteri i psicopedagogia. Treballo a secundària fa 24 anys. Porto l’empremta de Barrufet a sobre, com a mestra també.
Fa uns anys em van demanar que expliqués al claustre la meva manera de treballar.
A una diapositiva de la presentació titulada “D’on vinc” explicava que com a mestres, la motxilla que portem cadascú és important i té el seu pes en la manera més inconscient d’encarar- nos al dia a dia a l’aula. Explicava que a la meva motxilla hi havia una escola on ens autoavaluàvem, on quasi no hi havia llibres de text, on hi havia pocs controls, on teníem el material socialitzat, on fèiem assemblees, consells, tallers, revista, teatre etc…Feia la broma que jo tampoc no havia sortit tan malament! Perquè encara ara, a secundària, hi ha molta por a deixar de fer el que s’ha fet sempre a l’escola tradicional.
A mi no se m’ha acudit mai posar cap alumne a copiar 100 vegades “Em portaré bé a classe” o posar a algú de cara a la paret. I creieu- me que ho he vist fer. En canvi, sí que en moments complicats, hem realitzat assemblees de classe i entre tots hem intentat buscar solucions, diria que quasi milito amb la idea que l’alumne ha de ser responsable del seu procés d’aprenentatge, defenso fermament el debat pedagògic gairebé inexistent a l’equip de docent, entre moltes altres coses. Això és motxilla Barrufet, sí. I n’estic orgullosa.
Perquè sí, perquè Barrufet va ser una il·lusió i un somni fet realitat. Uns ho vam viure com a alumnes, uns altres com a mestres o com a pares.
Entre tots vau intentar, a través de l’educació, posar un granet de sorra per fer un món millor.
Jo també crec fermament que es pot canviar el món amb i des de l’educació, i això és el que crec que vau fer deixant aquesta empremta en nosaltres.
Jo crec que ho vau aconseguir. Que va valer la pena. Gràcies per creure-hi, per l’esforç i la dedicació, per haver-ho fet possible. Som una mica millors gràcies a vosaltres.
Mireia Feliu