Trobada d’exalumnes i mestres

Crònica d’una nit per recordar

Divendres 12 d’abril. Cotxeres de Sants, Barcelona.
Aquest Auditori d’unes Cotxeres recuperades per la pressió veïnal com a Centre Cívic i en què la comunitat Barrufet hi va jugar un paper actiu en la lluita, avui acollirà el Jazz Cava dels 50 anys de l’Escola Barrufet.
Auditori amb taules parades que fan goig, escenari carregat d’instruments, l’exposició de l’escola, alguna gent per dins acabant els darrers retocs.
Una taula a l’entrada, rep a les persones que hi arriben. Mestres actuals, que malgrat avui han fet la sortida a la platja amb què acaba el segon trimestre, estan col.laborant activament perquè les antigues ens puguem dedicar només a parlar.
I, a partir d’aquí….
Comença l’emoció.
Abraçades, rialles, exclamacions… Petons i abraçades.
Un «No em recordes?», «Saps qui sóc?». « Ets… (poseu-hi tres-cents noms)» Noms i més noms que ens porten, a les antigues mestres i companys a records, vivències, anècdotes.. D’alguns o algunes no podem recordar el nom; recordem la rialla, el to de veu, un gest de les mans. D’altres han canviat menys i el nom i cognoms són recordats. La majoria són ex alumnes de fa molts anys, però entremig hi trobem ex molt joves que van acabar l’escola al Vapor Vell.
«Te’n recordes de quan…?». «En aquelles colònies vam…»
Algunes i alguns s’han posat una etiqueta amb el nom. A les mestres, no ens cal. Som menys i tot i el pas del temps se’ns pot reconèixer. El que a vegades queda confós és si vam ser tutores o no d’aquell grup.
Mica en mica, i no sense alguns esforços per banda de la comissió organitzadora, cada promoció va agafant les taules que necessita. Semblava impossible, però hi ha lloc per tothom!! Sembla que barrufetes i barrufets, tenen molt clar l’autoorganització.
La barra del bar, no para… s’hi fa una certa cua. Canviem la manera de repartir la beguda.

En un moment donat, quan sembla que ja tothom està assegut la Marta López del Castillo (ex-alumna de la segona promoció ) i l’Adelina Escandell (ex-mestra) pugen a l’escenari per donar la benvinguda. Són poc escoltades; la gent té ganes de xerrar, d’explicar-se. Però tot i la remor de fons, la sala reacciona quan fan referència al «Taaaapon». També forts aplaudiments quan es recorda aquelles i aquells que no ens poden acompanyar perquè ens van deixar i quan es fa referència a Jordi Sánchez (ex pare), en presó preventiva (Crits »llibertat presos polítics»).
Segueix el sopar. Però es menja poc. Tothom té ganes de parlar. Amb les companys i companys de la seva generació però també de les altres perquè a Barrufet tothom es coneixia.
I comença la música. L’Àngels Feliu presenta al Ricard Gili, que no només és un dels músics de referència del país, sinó que va ser l’arquitecte de Rei Martí, el que va fer possible que una fàbrica de cromats es convertís en escola. Ve acompanyat de grans músics que regalen el seu temps i la seva actuació. També ens parla de Santi Giró, el decorador.
I comença a sonar «l’aniversari feliç» mentre s’encenen les bengales en uns pastissos enormes i preciosos que el Joan va tenir feina per transportar des de l’obrador de Torre Baró on van ser confeccionats.

Segueix la música. La Cristina balla amb el Santi.
La generació de la Mireia Feliu aconsegueix que pugi a l’escenari. La seva veu ens embolcalla. Quina satisfacció!!
En una taula unes mares actuals venen samarretes de l’escola. Les d’aquest curs, amb el tema del 50è, però també outlet amb les d’altres.
Més música. Xerrades. Es tanquen les llums i es projecta a la pantalla un vídeo amb imatges antigues i una cançó especial que ha creat, expressament l’Anxo Armesto.; aplaudiments en algun moment perquè algú s’hi reconeix…
La Lourdes i el Joan de la comissió, des de l’escenari volen donar algunes instruccions, però són poc escoltats…
I s’acosten les dotze. I com en conte del segle XXI, no cal que la princesa surti corrent, sinó que cal que tothom deixi les Cotxeres. Però abans…
Sona el «Boig per tu». Sí. El Ball del Fanalet. Però avui, ningú té pessigolles a la panxa per veure a qui li demanarà per ballar o per si aconseguirà ballar amb el nen o la nena que li agrada. Avui el ballem amb grans rotllanes, però amb aquella emoció que recordàvem. Des de l’escenari, la sala sembla màgica.
Ningú vol marxar. Ens ha semblat curt, molt curt, massa curt…
Però ja els grups s’organitzen per continuar la festa en d’altres locals.
Les darreres fotos, les darreres abraçades.
Amunteguem cadires, recollim taules… de recollir i col.laborar en sabem un munt. La gent de la comissió intenta que tothom s’endugui menjar…
I la sala es va buidant tot i que a fora el Passatge segueixen les abraçades.
S’ha d’acabar la recollida
Segur que en el brogit del nostre dia a dia com persones adultes, aquesta trobada ens haurà carregat les piles per seguir navegant en el nostre viatge «Ple d’aventures, ple de coneixences».

One comment

  1. M’és impossible de venir a recollir el meu bo. Per tant agrairia que el pogués recollir jo el mateix divendres. Així és com m’heu dit de fer-ho quan he trucat ara a l’escola. Gràcies per les molèsties, atentament, Jordi Marbà

    PD.Ja havia fet l’inscripció

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *