Els records de quant som petites sempre tenen una part de fantasia on hi afegim, volen o no, el nostre granet de sorra.
Els anys d’infància a l’escola van transcórrer entre rialles i emprenyades que sobrevolaven les hores de classe, les estones al pati, els tallers, les excursions i inevitablement a les colònies.
Aquelles colònies on passabem llargues estones a les cabanes on senties que junt amb les teves amigues estaveu soles al mig del bosc, batallant per veure qui protegia millor el seu fort.
Recordar els anys a Barrufet sovint et porten a una bombolla confortable i còmode de la que, per sort, moltes vam poder gaudir i és fàcil recorda-ho com una època màgica.
Però el que realment és màgic és què quan hi tornes, com a monitora de mitja pensió, descobreixes que tota aquella llibertat era fruit d’una teranyina molt ven filada on mil d’ulls t’observen deixant-te l’espai necessari perquè et sentissis la protagonista de l’univers que allà es generava.
Crec que aquesta és la màgia de Barrufet, aquesta línia invisible entre el real i l’imaginari.
Marta Forné Aguirre
Generació 84
Ex-alumna i ex-monitora de menjador