Uns dels records més bonics i intensos del meu aprenentatge a l’escola són les colònies. La granja-escola i Can Joanetes són els únics noms que rememoro; em sap greu però no tinc una memòria gaire audaç. Les colònies eren moments en els que em sentia plenament lliure, amb els porus de l’ànima oberts i apunt per aprendre, per compartir, per viure intensament. Uns dies en els que ens ho havíeu preparat tot. Si, tot era a punt gràcies al vostre esforç i dedicació; uns dies per redescobrir les mestres i les companyes i companys, amics d’infantesa. Amistats que potser al llarg de la vida se’ns han difuminat amb el tràfec del dia a dia i les rutines, però que, sens dubte, tenen un espai al núvol que sempre recupero al primer senyal emès des de l’escola o d’algun dels seus protagonistes.
Corre, jugar, saltar, enfarinar-se la cara i fer curses de sacs, dormir fent bivac amb aquells sacs de dormir tant vintage que dúiem (encara no existia el Decathlon!!!!), i si… com no… fer treballs sobre la tipologia de la fauna i flora de l’entorn, definir el cicle de l’aigua, dibuixar una ermita romànica, visitar les coves del salnitre a Collbató o anar buscar fusta i fer un tamboret a la granja escola. Aprendre a fer pa i visitar la plaça de Sant Pere de la patum de Berga. També recordo amb especial estimació els tallers que fèiem a la biblioteca i que han marcat en certa manera el meu futur. El taller de capgrossos, d’enquadernació de llibres, de fer tapissos i de macramé foren els meus preferits.
Aquests records apareixen barrejats i com espurnes inconnexes, doncs no sabria posar ni ordre, ni dates, però en les imatges mentals, plenes de colors, apareixen els més importants: els seus protagonistes…aquella mirada alegre i ingènua, aquella rialla compartida, un gest de complicitat, mil i un secrets a cau d’orella, etc… i crec que és això el que ha fet que esdevinguin records.
Potser pensant-hi bé, no solament són records, són petges que han anat dibuixant el meu camí personal, doncs darrera de cada un d’ells hi ha un sentiment, un impacte que ha sigut el cap del fil, que bo i estirant-lo tant com he sabut, ha esdevingut reflexió, pensament, coneixement, àgora interior etc…components de la meva panera dels llapis. Sí, crec fermament que l’escola Barrufet i les seves mestres hi han contribuït enormement.
Sou un gran projecte!!!! Consolidat al barri al llarg del temps, sensibles i pròxims a la realitat i que amb aquests 50 anys podeu dir que el temps us dona la raó. Veig l’escola com un projecte amb uns fonaments consistents, sòlids i de pes, però alhora fresc, innovador, CREADOR, potenciant cada personeta i fent que d’una manera o altra, els que hi hem participat, ens sentim amb la necessitat d’entregar als altres allò que hem rebut, cada u amb el seu estil, com sap i com pot, fent d’aquesta manera una xarxa invisible i molt més extensa del que podem veure a simple vista, per contribuir a fer una societat millor. Això és fantàstic!! MOLTES FELICITATS!!!
Glòria Palomares, generació del 76.