Dues etapes, dues experiències ben diferents i ben complementàries.
Dels cinquanta anys d’història de l’escola, jo n’he viscut directament vint: onze com a alumne (EGB, fins
a 8è!) i nou (fins ara) com a pare.
La meva comprensió del que ha estat i és Barrufet, no seria la mateixa sense les dues visions.
Com a alumnes vam rebre una educació basada en uns principis que eren implícits en el que es feia a l’escola: l’enfocament vivencial, coeducatiu, laic, català, etc. que defineixen el seu projecte educatiu, però que no ens deien, sinó que senzillament era. Formava part de la nostra normalitat quotidiana. I nosaltres n’érem el centre, actors principals del fet educatiu. Ara moltes d’aquestes coses són reivindicades com a innovació pedagògica i com la més encertada. Aquesta innovació te molts d’anys
d’història, tot i que no s’ha posat en valor del tot fins ara.
Que l’aula fos a dins i fos a fora de l’escola, que el món i l’experiència que ens envolta és el millor llibre
de text, i que nosaltres n’érem part i per tant l’havíem d’entendre, pensar i participar. Era la nostra manera natural d’aprendre, no en coneixíem d’altra. Era la que ens oferia l’Escola Barrufet. Sortides,
colònies, etc. ens permetien relacionar i contrastar allò dit o llegit amb allò vist o viscut. I quan una cosa la vius, s’aprèn i es recorda molt millor, pren sentit. Quina meravella les colònies! Difícil d’esborrar l’allau de sensacions, fets i emocions viscudes, tot guanyant autonomia i creixement personal, però en el context col·lectiu.
Però és que el món també entrava a l’escola. Famílies, gent del barri, artistes i experts, ens venien a ajudar, a explicar, a transmetre’ns idees, experiències, il·lusions i també valors, valors des de l’exemple,
no lliçons etèries. Voluntàriament moltes d’elles participaven i formaven part de la comunitat educativa,
per la convicció que educar és un fet i una responsabilitat compartida per tota la societat. Apreníem sense, adonar-nos-en, sobre solidaritat, coresponsabilitat, cooperació, respecte, implicació, participació,
etc.
Els anys a Barrufet com a alumnes ens van donar unes eines, uns coneixements i uns valors fonamentals, que després hem anat contrastant, modificant i evolucionant, en les diferents realitats i
circumstàncies que cadascú ha anat trobant.
En acabar vuitè, tocava marxar i entrar en contacte amb tantes altres realitats. I potser trobar-se amb les primeres reflexions i comprensió dels trets diferents de Barrufet respecte a moltes altres experiències educatives. Amb les seves particularitats, avantatges i desavantatges segons els casos i realitats a confrontar.
Quan vaig poder formar una família i tenir fills, aquests van acabar anant a la mateixa escola que el seu
pare. Roda el món i torna al Born. La mateixa i diferent alhora. Els canvis socials, tecnològics, de seu i
del sistema educatiu català, òbviament han fet anar evolucionant l’escola durant tots aquests anys.
A més dels canvis, la visió i experiència com a pare és tota una altra. Molt del que quan era petit per mi
simplement passava i era, ara passa i és, però amb uns altres protagonistes que són els nostres fills, i el meu paper, el de totes les famílies, és més distant. Distància que permet observar i potser també
entendre millor. Entendre molt del que havia viscut directament, que ara viuen els nostres fills, que jo
revisito i reflexiono d’una altra manera, amb l’experiència posterior viscuda i relacionant idees i conceptes, que d’infant no podia fer, i valorant-ne les virtuts i defectes.
La distància però no és gran, una de les possibilitats que permet el model Barrufet és una alta participació i implicació de les famílies a diversos nivells, des de formar part de les activitats a l’escola
(tallers, Sant Jordi, etc.) a col·laborar en tasques organitzatives mitjançant l’associació de famílies
d’alumnes (AFA).
I quina feinada i quina satisfacció! La perspectiva que ofereix implicar-se a l’escola com a famílies,
permet veure i entendre millor el model, que des dels inicis concep la comunitat educativa com a un tot,
amb els diferents agents formant-ne part, aconseguint una realitat educativa singular. L’estructura
d’organització i govern de l’escola (tant el claustre, com l’AFA, com els alumnes) és com és per coherència amb el que són els seus principis pedagògics. Participativa, horitzontal, cooperativa, plural,
oberta, etc.
La col·laboració entre les famílies i els docents permet portar a terme un projecte educatiu on la
responsabilitat és compartida, no delegada. Sovint els serveis públics que ens dotem, els entenem com
a un bé de consum, on “qui paga mana” i ha de ser servit. Però si creiem que l’educació és cabdal en
una societat i hi apostem col·lectivament de debò, hi calen recursos i priorització en les polítiques
públiques, però també implicació i coresponsabilització ciutadana, per vetllar, millorar i ajudar a que
realment ho sigui.
Des de l’AFA es participa activament del funcionament diari de l’escola, fent equip amb els docents,
procurant sumar i ajudant a resoldre les dificultats que van sorgint. I maldant perquè tot el que passa al
voltant de l’escola tingui coherència i sentit, ja sigui en hores lectives com fora d’elles, tot procurant que
l’experiència educativa dels infants sigui plena, positiva, profitosa i a l’abast de tots ells.
Cada final de trimestre, quan entrem a les aules a recollir els àlbums i les autoavaluacions dels nostres
fills, revisc moments llunyans i alhora gaudeixo de com els petits ho estan vivint, creixent, dotant-se de
totes aquelles coses que calen per fer-se gran, i descobrint cada cop més món, amb ulls nous. I
nosaltres, darrera seu, redescobrint-lo també.
Fidel Bellmunt