Víctor Mitjans

Antoni Badia i Margarit. Ell mai degué arribar a saber que el seu nom era la resposta a una de les preguntes del joc de ciutat que fèiem a partir de sisè. Ens ho va dir un iaio després de preguntar-ho en va diverses vegades. Vist en perspectiva sembla brutal que famílies i mestres estiguessin d’acord a agafar cinc nanos, donar-los una targeta de metro i enviar-los a fer un joc de pistes per la ciutat. De la
Barcelona de mitjans dels 80, estem parlant. Suposo que ens tenien controlats però no ho semblava i l’efecte era de ser quasi adult: agafar sols el metro, interaccionar amb desconeguts i veure la ciutat amb els nostres propis ulls, sense que ningú ens l’expliqués. Un pare barbut donant-nos indicacions a l’andana de la línia blava de Plaça de Sants, el Carles disfressat de velleta, carrer Pelayo, cotxes, gitanets esnifant cola al carrer Princesa. Fugim. Acabar dinant a la Ciutadella, no ens calia guanyar, tots havíem tingut el nostre premi.

Moltes gràcies i fins aviat,
Víctor Mitjans