Barcelona, Sants, 15 de febrer de 1984
És l’hora de menjador. Sortim de la classe. Els afortunats marxen a casa a dinar, i els altres (els perdedors que no tenim una família que ens pugui cuidar com déu mana) ens quedem a dinar al cole.
Ja fa temps que no dinem al gimnàs com abans. Les mestres van llogar un pis de l’edifici del costat i l’han habilitat com a menjador, i, com que no és massa gran, fem torns per dinar. Nosaltres som del segon torn, els grans dinen abans. No sé com ho van decidir això, ho devien fer a sorts perquè no té cap sentit, els petits sempre tenim més pressa i menys paciència. I com que és una mica tard tenim gana i correm per la passarel·la metàl·lica, que em sembla que ens hagin portat directament de Nova York, que comunica els dos edificis.
Que no hi hagi croquetes, si us plau, que no hagi croquetes, que quan l’arrebossat es mulla amb l’aigua de l’amanida, tot i que no cal mastegar, és molt complicat empassar-te- les…
L’únic dia bo és el del pollastre a l’ast amb patates fregides, però ja va ser ahir.
Entro i veig que encara hi ha ma germana. Sovint quan arribo és a la taula dels que es queden els últims, sempre ha sigut tiquis miquis amb el menjar. Els van ajuntant en en una sola taula els lents, que ja l’han posat especialment per això, perquè els del segon torn puguem dinar. És la taula dels que es fan l’orni amb el dinar a veure si algun dia s’escaquegen d’acabar-se alguna cosa. No funciona mai. Ja t’ho dic ara.
Des de lluny ma germana m’envia un missatge, obre molt la boca, no la sento perquè no fa cap so, però li llegeixo perfectament els llavis:
TROMPA D’ELEFANT
Un calfred em recorre l’esquena i, de cop, estic mig xopa amb una suor freda. Pànic.
Ho he entès bé.
Trompa d’Elefant.
El pitjor que et pot passar en tot el dia, què dic en tot el dia, en tot el mes…
Ara entenc perquè és a la taula dels endarrerits ma germana. I en deu tenir per estona aquest cop.
Uns talls de carn prims (sort que són prims…) de color marró fosc, secs com roba d’espart i amb un gust indescriptible…
Si l’hagués fet la meva àvia se’n diria tall rodó. Serien d’un color rosadet, tendres i sucosos, i anirien acompanyats d’alguna salsa increïblement bona.
Però a l’escola és trompa d’elefant. I això sí que és difícil de menjar.
M’imagino tots els elefants del món fent cua perquè els tallin la trompa a rodanxes primes.
I nosaltres fem cua amb el plat a les mans, amb cara de por, alguns fins i tot a punt de somicar i, quan arribem a la barra, la senyora Montserrat ens mira amb cara de llàstima.
Que me’n posi poca, si us plau.
I ens en posa poca. És tan bona la senyora Montserrat…
Avui no hi haurà cap possibilitat d’intercanviar el menjar. A vegades em canvio les croquetes per l’amanida amb algú. O em menjo la sopa de qui sigui abans que menjar-me la carn arrebossada. O a vegades tirem una mica de sopa dins la gerra d’aigua, però sense fideus, que últimament s’han posat durs i revisen les gerres. Tot val.
Però avui no. Mai hi ha voluntaris per la trompa d’elefant. I no hi ha prou llocs a l’escola on la puguem amagar tota. La porten en uns bidons metàl·lics molt grans i molt gruixuts perquè no es refredi. Però, no hi fa res, sempre està freda.
El dinar es fa molt llarg, com un camí que fa pujada i no en veus el final. Una ombra de desesperació vaga per tot el menjador. No és el fred de l’hivern, no és el dia gris i plujós.
És la trompa d’elefant.
Però a poc a poc anem fent un miracle, i ens ho acabem, tots. La força d’un dóna força als altres. Ho hem aconseguit. Sentim que som herois, enlloc de la classe d’“els punts i les comes” ens podríem dir classe dels súper herois i les súper heroïnes, i ara ja podrem anar a jugar al gimnàs.
L’únic que té de bo acabar-se la trompa d’elefant és que falta força perquè n’hi torni a haver.
Tornant per la passarel·la em trobo l’Adaia plorant, està castigada. Tot i que ho havia embolicat molt bé amb el tovalló de paper, li han enxampat la trompa d’elefant a la butxaca quan l’anava a tirar al vàter, i ara se l’haurà de menjar igualment i a sobre no
podrà anar a jugar al gimnàs. I ja ho sap tothom. Pobreta, però si és dels més petits. No
sap la quantitat de trompes d’elefant que encara li queden. Podrien deixar-li una mica
d’esperança, no? Si fins i tot les mestres es fan una truita a la francesa per dinar, quan hi
ha trompa d’elefant.
Helena Curto