Tots els noms i la ciclostil

L’escola era casa meva. I ho segueix sent: un espai on t’has sentit segura, protegida i respectada, un lloc al qual sempre pots tornar.
I un dia va i s’acaba: arriba el final de curs de vuitè d’EGB i apa, has de deixar allò que ara se’n diu la zona de confort i sortir al món. Com ha de ser, d’altra banda. En el meu cas, vaig anar a parar a un institut que no tenia res a veure amb el que havia viscut fins aleshores. I no va ser fàcil adaptar-s’hi però també va ser un gran aprenentatge. De sobte vaig entendre que fins aquell moment havia viscut en un ambient privilegiat.
Anar a comprar pulmons al mercat per veure com funcionava el sistema respiratori; fer enquestes pel carrer; treballar en grup; anar de colònies a la primavera i per la castanyada (qui pot oblidar Sant Marçal o Canyamars o Planoles?); pintar la façana de Rei Martí; els tallers de pretecnologia, de música, de teixir; les autoavaluacions (que difícil, això d’autoavaluar-se, mirar de ser justa i autocrítica, i no passar-se per massa o per massa poc…); l’Adelina explicant-nos què era tot aquell enrenou del cop d’estat; tots els llibres que teníem a l’abast i que comentàvem amb el Lluís i la Carme; la ciclostil i la cola de peix (es deia així?); la tendresa i el riure de la Lluïsa; els actes als quals els pares ens portaven perquè volíem ser escola pública, tot i que no acabàvem d’entendre què volia dir tot plegat…
Vam aprendre moltes coses i de moltes maneres. Sobretot, apreníem d’una manera molt diferent a la que aprenien els altres nens i nenes que no anaven al Barrufet i que no entenien com podia ser que les notes ens les poséssim nosaltres mateixos.
Anys més tard, i per qüestions de feina, vaig començar a posar nom a totes aquelles pedagogies que havia experimentat a la meva escola: tots els grans noms de la innovació educativa hi eren presents. I em vaig adonar que no era que fóssim uns hippies -que potser també-, és que aquelles dones -i algun home- tenien molt clar on volien arribar i com hi havien d’arribar. I ho van fer, i tant, amb valentia, amb convenciment i amb molta alegria.
El Barrufet també és el punt de partida de grandíssimes i llarguíssimes (ara ja ho podem dir) amistats: allà vaig créixer amb persones que han estat al meu costat en els millors moments i en els pitjors, amb les que he rigut molt, he plorat una mica i ens hem enfadat només quan ha estat estrictament necessari, clar.
M’agradaria molt que els meus fills tinguessin de la seva escola el mateix record i el mateix sentiment de pertinença que tinc jo de la meva. Això, però, forma part d’una altra història que ja no em toca a mi explicar.
Em sap greu que no apareguin aquí tots els noms que sempre estaran lligats a la meva escola i per tant lligats als meus orígens. I per tant, lligats a la meva identitat, com deia aquell. Però sempre els portaré amb mi, igual que aquesta escola que era casa nostra i que, com diu la meva estimada Eva, ens va donar ales per volar ben enllà.

Melània Aliaga
Gràcia, 19 de febrer de 2019