Durant molts anys he recorregut la carretera de Sants amunt i avall direcció Barrufet. Primer al carrer Vallespir i després a Rei Martí. Els primers records , que encara es guarden dins del meu cap, són molts…
D’aquella primera etapa recordo els finets amb sorra dins d’una xapa d’alguna beguda desconeguda jugant al sorral, tinc imatges de mestres, de companys i companyes gravats en el meu cap com un tatuatge mòbil de records inoblidables…
Com es podrien resumir tots els anys pasats a Barrufet? Amb els milers de coses que fèiem…!
Des de pintar la façana, els carnestoltes, els tallers, les colònies… També hi havia angoixes, és clar… Aquell a qui li costava escriure, a qui no li sortia bé el càlcul mental… Però per sobre de tot això, hi havia el respecte entre companys, l’ajuda de les mestres, els valors que ens van donar i que encara perduren… Recordo Les Cotxeres i interminables partits de futbol, les colònies… si hagués pogut m’hagués quedat a viure a Canyamars pel segles dels segles! Recordo un dia que (en la meva obsessió pel futbol) que una mestra no em deixava entrar a classe fins que no em tragués tot el fang que duia a sobre… Allà on hi havia fang, jo m’hi tirava; tant si hi havia pilota com si no, i és clar, entrava a classe fet un nyap.
Algú recorda el que era un “tapón”? A l’escola de Rei Martí quan baixàvem per les escales, ens anàvem agrupant i fèiem un tap mentre cridàvem repetidament:
-Taaapón! Taaaaapón! Taaaapón!
La Cristina venia per darrere cridant “suaument”:
-Deixeu passar! Deixeu passar!
Ara l’escola farà 50 anys. Molts dels meus amics i amigues actuals són barrufets i formen part de la meva vida. Ens coneixem des de fa molt temps i aquest passat barrufet ha fet que tinguem unes unions sentimentalment entre nosaltres molt especials.
Quan ens trobem, és com si el temps s’aturés i ens tornés el passat. Un passat màgic ple de vivències indescriptibles. Per posar un exemple, sempre he pensat que aquella vivència a l’escola seria difícil de superar en el futur. Teníem la felicitat a les mans, i pensava que no volia fer-me gran, perquè això significaria que algun dia marxaria de l’escola i que aquell món màgic s’acabaria, i aquesta idea no m’agradava gens…
Quan ens trobem els barrufets tornem a la nostra bombolla màgica de la qual mai hem volgut escapar. És el nostre refugi natural dels problemes de la vida. Quan ens trobem tot és molt més fàcil, més fàcil que la vida mateixa.
Joan López del Castillo Ruiz. 1971