Els nascuts el 74 érem una classe de més de trenta alumnes, la majoria nenes. Els nois érem molt entremaliats, portàvem de corcoll als mestres. Ara que jo sóc professor lamento terriblement haver-me portat tant malament. Tant és així que ens van castigar sense fer música perquè fèiem la guitza una cosa de no dir. No voldria ara fer un mostrari exhaustiu de malifetes, des de fer voleiar qualsevol cosa (carn, llibretes, draps humits, verdures, iogurts) tant a classe com al menjador, com a canviar lletres de la màquina d’escriure, no deixar passar la gent a les escales amb un tap humà, i tantes altres que més val no recordar.
L’escola, a canvi, a més de molta paciència, ens va donar una educació exemplar i innovadora (reflexió crítica als consells de classe, autoavaluació, llibres col·lectius) i a vegades arriscada. Què dirien ara de la nostra participació a la manifestació en contra de l’OTAN? Les mestres eren dignes d’un monument, l’Adelina, ferma i afable alhora; l’Anna, treballadora i propera; la Carme, entranyable, la Cristina, conscienciada i amistosa… també en Carles, que feia por quan s’enfadava, la Lluïsa, com una àvia… Semblava una família.
Els patis a la Farga (no pas al terrat, que eren molt comprimits), i sobretot els migdies, eren èpics, amb partits de futbol que podien durar hores i a vegades s’hi afegien nens d’altres bandes. Vuit anys amb els mateixos companys de classe, amb pocs canvis, fan que quan et retrobes, després d’uns instants de desconcert (els anys passen per tots) de seguida pots reconèixer l’expressió, el somriure, aquella manera de fer. Ha estat molt bonic retrobar-los, encara que no ha pogut ser amb tots, i hem rigut molt.
La meva primera biblioteca fou la del Barrufet, per mi inoblidable. És clar que si hi ha un record especial, aquest és quan vaig ser proposat per fer la lectura als companys a classe. Era màgic: llegia, i tota la classe en silenci escoltava. Quan acabava, en volien més. I així cada setmana. De vegades recordo amb estranyesa que als tallers havia fet enquadernació de llibres, mitja, puntes de coixí i macramé d’allò més bé, capacitats que he perdut posteriorment.
L’any 88, quan fèiem vuitè d’EGB, els mestres de l’escola feien molts dies de vaga reclamant ser una escola pública, cosa que es va aconseguir més tard. També després es va canviar d’edifici. Nosaltres anàvem al de Rei Martí. A l’institut on vaig anar, alguns professors semblaven a l’aguait dels que veníem del Barrufet. No cal dir que les males notes (molt deficient de mates, anglès i castellà, però excel·lent de català, em van enorgullir molt). Tot i que a la mestra del Barrufet li havíem de recordar que fèiem castellà perquè la fèiem en català, val a dir que sempre he pensat que la bufetada de l’institut ens venia perquè no sabien treure partit del nostre bagatge anterior, perquè era un canvi evident, amb els llibres de text, els deures, els exàmens de memorització a manta, etc.
O potser em vaig fer gran de cop en adonar-me que s’havia acabat aquell món de somni on els mestres ens estimaven, hi havia hores per jugar a futbol o bales al carrer, el barri era una extensió de l’escola, apreníem a fer coses útils amb les mans, la nostra opinió era escoltada en un consell i a la llibreta de notes, la lectura a classe era col·lectiva i el mal comportament era retornat amb paciència.
L’escola Barrufet mereix un homenatge com cal, perquè n´hi ha poques amb una història i un equip tan especials.
Jordi Ribera Llonc