Mònica Plana Izquierdo

De l’Escola Barrufet recordo la mà alçada. No sé si aquest aprenentatge és comú a totes les alumnes de qualsevol escola però al Barrufet totes podíem parlar, sempre hi havia temps per debatre i per fer-ho havies d’alçar la mà, escoltar la resta i esperar el teu torn. Valia la pena perquè tota la classe escoltava el que dèies i les mestres ho recollien amb atenció i ens donaven eines per expressar-nos. Si el debat era ajustat i no aconseguíem estar d’acord votàvem, també a mà alçada. Així vam votar què fer amb l’ànec de la classe, que se’ns va fer gran, i tot i que el pare d’una companya li havia fet una gàbia a la seva mida va arribar un dia que era molt incòmode per totes, i per l’ànec, tenir-lo allà tancat. També vam votar si crèiem que Espanya havia d’entrar a l’OTAN o no, després de debatre-ho intensament i empaperar l’escola de notícies i articles sobre el tema. Res i ningú ens era indiferent, i el ventall anava des de cada un de nosaltres fins a la política internacional.

També recordo molt els moments de l’avaluació. No sé si això ens va fer més mal que bé. En un moment gairebé sagrat de reflexió individual, tots asseguts degudament a les taules, havíem de posar-nos la nota, assignatura per assignatura, per acabar amb aquella nota final, resum del trimestre. Després d’aquest acte d’autolinxament personal, almenys jo ho vivia així, la professora et retornava la seva avaluació. Sempre vaig tenir dubtes de com influenciava la nostra primera valoració en les notes que finalment ella posava: les mirava abans? Les havia valorat prèviament i només les traspassava al full compartit que entregaríem a casa? Què pesava més la seva o la nostra nota? Sempre em va faltar més llum en aquest procés, era com un acte distòpic en el mar de comprensió i acompanyament que imperava a l’escola. Per estrany que era aquell moment em resultava extremadament pesat i encara és una nota dissonant respecte la resta de bons records que guardo. Ara em pregunto, ens feien autoavaluar-nos per allaugerir-se del pes de fer-ho?

Allà vaig començar a forjar el que avui abraço amb més convenciment i força: el respecte, l’amabilitat, l’escolta, el compromís i la responsabilitat amb el que faig. Llavors desconeixia quina tradició pedagògica ens bressolava, i ja de més gran, vaig començar a comprovar que no tots els nens i nenes s’havien aproximat al coneixement des del joc, ni havien dedicat un temps a classe a preguntar-se sobre el que aprenien; no tots tenien espais de debat on decidir temes tan crucials com què fèiem amb els vestuaris mixtes ara que ja hi havia nenes i nens amb pèls al pubis. Poques escoles disposaven d’espais als horaris atapeïts de l’escola on proposar activitats tan divertides com anar a ruxar-nos amb la manguera al pati en un dia de calor i on fer classes setmanals de pretecnologia amb els pares i mares que, habilidosos i valents, s’atrevien amb el macramé, la mitja i les puntes de coixí! No estàvem excempts de les influències exteriors, més aviat el contrari, sovint el nostre dia a dia estava compromès amb la política del barri, de la ciutat o del món, i sabíem que ens havíem d’ajudar uns als altres. Al Barrufet no recordo haver viscut la competitivitat que avui he detectat a les aules encara que sí recordo
clares diferències socioeconòmiques entre les alumnes. Estic segura que molt encertadament algú va pensar com contrarrestar-ho i potser ajudava el fet que el món educatiu de llavors no és el d’ara.

Fa un any una companya de la classe del ’73 em va enviar per whatsapp els Principis de l’Escola Barrufet: sentit crític, crítica col·lectiva a les estructures individuals o de grup, pràctica democràtica, educació sexual i afectiva, eliminació de les diferències per raó de sexe, contacte amb realitat social, política i econòmica…. Sens dubte un espai molt cuidat per tot l’equip de mestres que tenien al cap contribuir en la construcció de la futura educació pública, i que ens van acomiadar, a 8è, amb un Estimar és Viure que encara guardo.

Mònica Plana Izquierdo
Alumna de l’Escola Barrufet
Any: 1973


l’amabilitat, l’escolta, el compromís i la responsabilitat amb el que faig. Llavors desconeixia
quina tradició pedagògica ens bressolava, i ja de més gran, vaig començar a comprovar que no
tots els nens i nenes s’havien aproximat al coneixement des del joc, ni havien dedicat un temps
a classe a preguntar-se sobre el que aprenien; no tots tenien espais de debat on decidir temes
tan crucials com què fèiem amb els vestuaris mixtes ara que ja hi havia nenes i nens amb pèls
al pubis. Poques escoles disposaven d’espais als horaris atapeïts de l’escola on proposar
activitats tan divertides com anar a ruxar-nos amb la manguera al pati en un dia de calor i on fer
classes setmanals de pretecnologia amb els pares i mares que, habilidosos i valents, s’atrevien
amb el macramé, la mitja i les puntes de coixí! No estàvem excempts de les influències
exteriors, més aviat el contrari, sovint el nostre dia a dia estava compromès amb la política del
barri, de la ciutat o del món, i sabíem que ens havíem d’ajudar uns als altres. Al Barrufet no
recordo haver viscut la competitivitat que avui he detectat a les aules encara que sí recordo
clares diferències socioeconòmiques entre les alumnes. Estic segura que molt encertadament
algú va pensar com contrarrestar-ho i potser ajudava el fet que el món educatiu de llavors no és
el d’ara.
Fa un any una companya de la classe del ’73 em va enviar per whatsapp els Principis de
l’Escola Barrufet: sentit crític, crítica col·lectiva a les estructures individuals o de grup, pràctica
democràtica, educació sexual i afectiva, eliminació de les diferències per raó de sexe, contacte
amb realitat social, política i econòmica…. Sens dubte un espai molt cuidat per tot l’equip de
mestres que tenien al cap contribuir en la construcció de la futura educació pública, i que ens
van acomiadar, a 8è, amb un Estimar és Viure que encara guardo.
Mònica Plana Izquierdo
Alumna de l’Escola Barrufet
Any: 1973