Records de Barrufet? Potser més aviat sensacions o flaixos d’anècdotes concretes…
La percepció de créixer: al passar de ser acompanyat pels més grans a ser qui donàvem la mà als més petits per anar a la platja de Castelldefels, en observar el primer pèl o escoltar un gall primerenc entre els companys de classe o el dia que al consell vam debatre si calia posar un cossi als vàters per llençar-hi les compreses. I sobretot amb el canvi de Vallespir a Rossend Arús i finalment a Rei Martí guiats per les tutores: la Maite, la Lluïsa, la Mercè, la Carme, l’Anna i la Cristina.
Ser lliures en la immensitat de la Farga: per embrutar-nos les mans fent finets, per córrer desbocats al voltant del camp de futbol perquè no ens enganxés el toro, per jugar a matar o per mirar-nos el món des d’una altra perspectiva penjats de cap per avall sense mans a la mitja lluna. Tota mena de jocs mentre miràvem de reüll les mongetes uniformades amb qui havíem de compartir la plaça o apropar-nos al pati enreixat de Proa per comprovar que els grans encara anaven amb bata i nosaltres ja no.
La imatge d’un gimnàs menut: que ens obligava a unes singulars classes de gimnàstica a base de donar voltes a l’illa i pujar i baixar les escales fins al terrat. I en acabar, mentre ens dutxàvem, les excursions clandestines dels nens cap al menjador per així tenir la visió privilegiada des de dalt del vestidor de les nenes… i després de les nenes per mirar els nens…
No entendre els qui ens miraven estranyats quan: els hi aclaríem com funcionaven les autoavaluacions, els detallàvem que no portàvem un model idèntic de bata però sí que
compartíem els mateixos llapis i llibres, o explicàvem que pujàvem a una bastida per pintar la façana de l’escola amb el dibuix que havia fet un de nosaltres i que havíem votat entre tots.
Els descobriments: com aquella excursió a Torrebaró on vam relacionar-nos amb altres infants que vivien en barraques, anar a la Casa Golferichs per poder teclejar en el primer ordinador o comprovar la capacitat d’expansió de les coses a les classes de naturals: com la d’un pulmó de xai després d’inflar-lo o d’un tampó després de posar-lo sota el raig d’aigua d’una aixeta…
Més records: foradar tots els dibuixos i treballs per fer l’àlbum, la fredor del manguerasso d’aigua sobre els cossos nus al terrat a l’estiu, la varietat de tallers creatius (de teatre, de cuina, d’enquadernar llibres o de fer cap grossos), els nervis pel ball del fanalet o admirar les disfresses dels companys el dia de Carnestoltes.
O organitzar festes per recollir diners pel viatge de final de curs. Que no va ser a cap capital europea ni cap illa balear sinó a un càmping de Sant Feliu de Guíxols, on l’últim dia vam optar per dormir als vàters en comptes de les tendes de campanya perquè així podíem estar tots junts…
I el nus a la gola l’últim dia de 8è: en acomiadar-nos dels amics que durant una dècada vam compartir lletres (pensem deixar la pell, lluitant pel Vapor Vell), cromos (aquest de La pandilla basura, tengui o falti?), idees (com podem obrir El cau dels barrufets?), debats (V o Verano azul?), mobilitzacions (volem ser una escola pública!), ensopegades (saltant a la corda fent juli), embolics (amb el yo-yo), baralles (per la roda del sorral), bocatas de nocilla (embolicats amb paper d’alumini), llàgrimes (provocades per riallades) i consells (però, al final, el cossi sí o no?).
I en dir adéu a una escola que ens va educar en valors i a ser persones per sobre de simples estudiants.
Records de Barrufet? L’evocació d’una gran família que ens va fer créixer.
Marina Carbó