M.Pilar Prats Duaygües

Quan vaig arribar a Barrufet per iniciar una col·laboració amb l’equip de mestres com a psicòleg, a l’inici del curs 1972-1973, em va cridar molt l’atenció que a les aules dels petits, aleshores en el local del carrer Vallespir, no tenien una cadira per a cadascú. En aquell moment hi havia un grup de 32 nens i nenes de 2 anys i faltaven potser mitja dotzena de cadiretes. Les cadires i les taules eren petites, adequades a l’edat de les criatures. Jo vaig pensar “ què faran aquests nens? Es llençaran cap a la primera cadira que trobin? Es barallaran? Ploraran? Què farà la mestra? Es “frustraran” els nens que s’hagin quedat sense lloc per seure?
Bé, em van passar pel cap tota mena de possibilitats, ja que no jugaven pas al joc de les cadires!
Doncs bé….cap problema! Me’n vaig adonar que sovint som els adults els qui ens fem cabòries, per als petits les coses són més simples!
El nen o nena que es quedava sense lloc per seure davant una tauleta, anava tranquil·lament a un banc de fusta, no gaire llarg per cert, que hi havia adossat a una paret de l’aula, de vegades fins i tot més d’un corria per anar al banc!
La mestra passava per cada taula atenent al grupet que en aquell moment ocupava les cadires i després s’asseia al banc amb els que, per sort o per mala sort, aquell dia no els tocava cadira.
Per les criatures no va representar mai cap problema!
Amb el temps i l’experiència crec que potser fins i tot aquesta carència (no tenir pou cadires no era per seguir cap metodologia psicopedagògica, sinó per manca d’espai i de diners!) realment va servir per a que els nens, de ben petitons, aprenguessin que tots tenen un espai en el cap de la seva mestra.
La meva estada a l’escola Barrufet ha estat una gran experiència per a mi i per a la meva família!

M.Pilar Prats Duaygües
Mare d’en Ricard i de la Carolina Gabarró Prats