Hi ha qui creu que els grans canvis –aquells que fan avançar (o retrocedir) de forma substancial la societat– només són possibles gràcies a les transformacions que incideixin en l’àmbit “macro” o estructural. Són qui, per tant, prioritzen les grans polítiques o les modificacions legislatives de llarg abast. “Els canvis sempre es produeixen de dalt a baix”, opinen.
Tanmateix, ens els darrers anys ha emergit amb força un discurs que qüestiona aquesta perspectiva i que contràriament sosté que els canvis socials no són més que una entelèquia si no venen precedits per transformacions de tipus “micro” pròpies de les pràctiques més quotidianes. Aquest enfoc emfatitza la capacitat transformadora que resideix en l’àmbit personal i relacional. “Els canvis”, sostenen, “comencen en un o una mateixa”.
L’educació es troba enmig d’aquest debat ja que tant el “sistema educatiu” com la “pràctica quotidiana d’ensenyar” es veuen travessats i mollejats tant per les polítiques i les lleis –macro– com per l’activitat diària i personal –micro– dels i les mestres i de la comunitat educativa. Què és abans, doncs, l’ou o la gallina?
Crec que l’escola Barrufet es va fundar i segueix funcionant en base a uns valors i a unes pràctiques que neguen aquesta falsa paradoxa de l’ou “o” la gallina. Sempre he cregut, primer com alumne i ara com a ex alumne, que Barrufet desafia aquesta “o” i que, intel·ligentment la va substituir i la segueix substituint per una “i”. Les paraules importen, diuen. Les conjuncions encara més, afegeixo.
Barrufet defensava i segueix defensant la necessitat d’un món i d’un sistema educatiu basat en els valors i les pràctiques –macro– de l’escola moderna, humanista i racionalista. A la vegada, però, això no hagués estat possible sense que els i les seves mestres i famílies no haguessin cuidat unes pràctiques –micro– basades en la responsabilitat, la diversitat, el respecte i les ganes d’aprendre pel sòl fet d’aprendre.
Dit d’una manera més personal, crec que la cosa aniria més o menys així: sóc com sóc, en gran part, gràcies a la meva escola. Sóc com sóc, perquè algú em va ensenyar –tant en la teoria com en la pràctica– que els grans canvis socials només són possibles si els protagonitzen gent formada i amb valors. Però la meva escola també em va ensenyar que per a què aquesta gent formada i amb valors pugui existir i sigui capaç de canviar el món cal que, més enllà del nostre àmbit personal i relacional, totes i tots ens arremanguem per fer que tothom sense excepcions tingui les mateixes possibilitats de ser educat i format en aquests valors. Enteneu-me. No defenso que “aquests valors” hagin de ser inculcats a tothom de manera monolítica, sinó que tothom tingui les mateixes capacitats i oportunitats per pensar i modificar “aquests valors”.
Barrufet em va ensenyar que cal sempre desconfiar de qui vol imposar les “o” i que cal buscar sempre complicitats amb qui anteposa les “i”.
Qüestió de meres conjuncions, diran alguns. Qüestió d’una escola que colze a colze transforma les criatures i la societat des de fa cinquanta anys, els respondria jo orgullós de la meva escola.
Bru Laín (1982)