L’experiència dels Tallers

D’entre els bons records que guardo de l’escola Barrufet, a la seu del carrer de Rossend Arús, hi ha la petita experiència dels anomenats Tallers. No puc precisar exactament quin any s’esdevingué aquesta circumstància, però el meu fill petit Gil, que aleshores cursava el Cicle Inicial, em va demanar insistentment de col·laborar en una iniciativa proposada per les mestres, que buscaven pares voluntaris per atendre uns Tallers. Després d’alguns dubtes i d’una petita resistència inicial, vaig decidir oferir-me a aquell voluntariat una mica enigmàtic i misteriós, atès que aleshores ningú no parlava de Tallers com es fa actualment; aquest nom em suggeria més aviat una activitat manual, mecànica i tècnica, és a dir, posar en pràctica unes habilitats experimentals que jo mai no he tingut. Finalment, una mestra que semblava que manava molt em va convèncer perquè m’ocupés del taller anomenat Jocs de Taula. El nom no es referia pas al brodat d’estovalles, a les labors de ganxet o de macramé, aquell art de fer
nusos que aleshores estava molt de moda.

L’objectiu del taller consistia en ajudar els nois i les noies a aprendre els rudiments bàsics, elementals, d’aquells jocs més populars que es practiquen asseguts en una taula, entre dos jugadors o més, i que reclamen una mica d’atenció, concentració i calma, que es poden compartir amb els amics i també a casa en família les estones de lleure, els dies festius o quan plou. Recordo que era molt important procurar que el joc no fos una competició ferotge ni un combat d’honor, sinó un entreteniment tranquil i modulat: aprendre i respectar les regles de cada joc, conèixer els moviments correctes de les peces i jugar sense fer trampa; calia aplicar-se a saber esperar el torn de tirar els daus, de bellugar les fitxes i, sobretot, saber perdre sense disgust (i també guanyar sense arrogància). Els jocs en qüestió eren el parxís, les dames, els escacs (iniciació en la nomenclatura de les peces i els seus moviments), el dòmino, i potser algun altre similar.

Recordo bastant bé el lloc físic assignat per jugar: una taula plegable en un espai minúscul situat en una mena d’entressolat baix de sostre i una mica calorós, compartit amb la secretaria, el telèfon i els sorolls diversos dels anants i vinents. El taller durava aproximadament una hora i mitja cada setmana, i es feia a primera hora de la tarda, havent dinat, en aquella hora una mica difícil per al professor, que sovint havia dinat dret i a corre-cuita per no fer tard.
Els nens i les nenes de primer i de segon curs de Primària anaven passant pel taller d’acord
amb uns torns assignats, controlats amb una fitxa de paper (generalment bastant rebregada)
que portaven i que calia marcar amb una X.

El record que guardo d’aquells Jocs de Taula és molt entranyable. La il·lusió dels infants era extraordinària i la seva alegria s’encomanava. Escoltaven les instruccions amb atenció, feien preguntes i jugaven amb moltes ganes. Estic molt content d’aquella experiència: segurament m’haurà preparat per a renovar-la en una nova generació de la meva família, perquè ja porto la barba molt blanca i rebo el tractament -venerable- d’avi.

Manuel Rovira