Al carrer Rei Martí número 6, allà on unes quantes generacions de barrufets vam ser escolaritzats, no hi havia pati. Si de cas un terrat petitó al capdamunt de l’edifici on, per descomptat era impossible encabir-hi tots els alumnes per moltes combinacions que es volguessin fer. Un terradet pobret que, quan tocava anar-hi, més que un pati semblava el camarot dels germans Marx.
L’Escola no en tenia de pati. Almenys no aquell pati ple de luxes del qual tots els nostres cosins o coneguts que anaven a altres escoles ens parlaven. Aquell terradet nostre va complir com va poder amb la seva funció d’esbravar la mainada, però era clarament un segon plat, perquè teníem un primer plat ben especial: la plaça de la Farga. I amb la Farga m’atreviria a dir que, de sobte, l’Escola Barrufet passava de no tenir pati a tenir el pati més gran de totes les escoles de la ciutat. També que els de les dels nostres cosins.
Recordo les anades baixant i atapeint les escales de l’escola, sortint al carrer i girant a l’esquerra per Rei Martí més o menys ordenadets i per sobre la vorera. Després girant altre cop a l’esquerra per Almeria i tot recte cap avall ja no tan ordenadets i en acceleració continua fins arribar al “nostre” pati. Bé, el nostre i el de qui bonament volgués atès que allò era un parc públic obert a tothom. Hi arribàvem ja una mica campi qui pugui, i era trepitjar la vorera de la Farga i produir-se automàticament una estampida alegre de crits, corredisses i soroll de paper de plata (tothom desembolicava l’entrepà), cadascú directe cap allà on volia jugar.
Sense el Poliesportiu, la plaça de la Farga n’ocupava el seu espai i feia gairebé el doble del que fa ara. La part que actualment no existeix era la dels camps de futbol. Sí, sí, camps, en plural ! Allà hi vam jugar milers de partits, vam foradar pantalons repetidament, ens van intentar robar la pilota, ens vam barallar i després vam fer les paus, vam fotre pilotades a vianants que sortien de la barberia o que passejaven tranquil·lament (apart de a xutar la pilota vam haver d’aprendre a demanar perdó). Els camps limitaven al fons de tot amb l’Escola Proa i, en concret, amb el seu cuidat hortet. Amb aquells alumnes que vèiem picant a l’hort de Proa intercanviàvem parers. Situats com estàvem darrera la xarxa metàl·lica, amb la pilota sota el braç i amb la diferència d’alçada entre els espais, érem terriblement valents.
En aquells camps de sorra, plens de bassals quan plovia i amb unes porteries metàl·liques probablement no homologades però correctament situades, sentíem el so d’un imaginari xiulet inicial. Bimba a terra, i a fotre patades, “canyardus”, “cabes” i, els més atrevits, “tijeretas”! I això que passava en el futbol passava també en els altres espais, colonitzàvem la Farga dia sí i dia també amb barrufets disseminats pel parc jugant a matar, xerrant, o fent el mico a les construccions.
Fet i fet, amb aquest pati tan nostre, tots els qui ens quedàvem a dinar en passàvem unes quantes, d’hores al carrer. En un espai obert sense consciència de cap vigilància especial, tothom desperdigat, cadascú jugant i fent la seva, creixent i fent-nos persones. Envaint i convivint pacíficament en un dels espais públics que tant havíem reclamat pel barri. No és bonic això de portar l’Escola al carrer? Això també és l’Escola Barrufet.
Andreu Botella Torrent