La meva estada a Barrufet

La meva estada a Barrufet va ser curta, però suficientment llarga per saber que no era una escola com qualsevol altra: una mena de barreja entre escola catalana i laboratori de nens i nenes.
Recordo perfectament algunes peculiaritats que no vaig tornar a viure en cap altre lloc. Per exemple els dies de ‘posar-se notes’, un acte que em deixava completament parat: avaluar-me jo mateix? què vol dir això? no sabia ni per on començar… També recordo aquells petits terrats convertits en paradisos infantils de jocs ingenus, les sortides en parelles enganxades a una corda cap als parcs públics i per sobre de tot: les colònies. Les colònies de Barrufet, un dels mites de la meva infància, des de ben petits -segurament des de 1er d’EGB i fins a 3 d’EGB quan vaig marxar- recordo fer dues colònies anuals: una de curta d’una nit i una de llarga de 3 o 4 nits.
Les colònies llargues eren la màxima expressió de la llibertat. L’únic lligam que teníem amb el nostre món eren unes cartes enllaunades dels nostres pares, que els mestres guardaven en cas que el pobre infant s’enyorés més del compte.
Apart de la total desconnexió, ens movíem amb moltíssima independència, tanta que fins i tot en recordo un cas particular. En una de les cases on vam estar, en un moment donat en vam sortir o ens en vam escapar un grup i després d’estar donant voltes sense rumb un bon pagès ens va trobar entre els seus camps de blat de moro i ens va fer tornar cap a la casa. Devia pensar: què foten aquests marrecs sols voltant per aquí? Cony de mestres moderns…
Mestres moderns… al final aquesta llibertat només era possible perquè Barrufet tenia un grup de mestres innovadors amb una vocació i dedicació total. No ens enganyem tenien també un grau d’inconsciència que avui en dia serà severament reprimit. Bromes a part, ens van transmetre un esperit de llibertat i de indomabilitat que segur que ha perdurat en molts de nosaltres.
Per tot, i sobretot per aquells dies de llibertat, jo els vull agrair enormement la seva feina.
Ausias Vives