La meva escola

Deixo la carretera, i giro allà on hi ha la pastisseria de nom alemany, la de les magdalenes gegants.
Recordo que prop d’aquí hi havia un drapaire, que recollia diaris i ampolles de cava a canvi d’unes monedes. Reciclàvem per interès. El carrer és curt i s’acaba davant del que ara sembla un edifici qualsevol, pisos un sobre l’altre. No hi ha rastres del passat. Una façana, ara anodina, on una vegada ‘hi
va gronxar un mar arrissat d’ones verdblavoses i, on, més tard, hi volaren cadires i estels. Allà on avui hi regna el silenci un cop hi va haver una explosió de veus i de festa.
Rei Martí, Almeria, Ferreria i passatge Crillon. L’escola, el carrer, el barri, la ciutat, el país i el món. Del propi cos a l’univers, tot hi cabia i no hi havia límits a l’afany de coneixement. Inventar una nova manera d’aprendre i fer-la real. Amb il·lusió, ingenuïtat i determinació per a un temps que volíem nou, en un país
per estrenar. Sabien bé què no volien: evitar a tota costa perpetuar els mateixos errors. Sortir de la boira i pintar un nou paisatge amb colors i cançons. Il·lusió, ingenuïtat, determinació i un immens coratge. I molta complicitat trobada, en un camí que és volia i que va ser compartit. El futur construït entre tots. Rei Martí, Almeria, Ferreria i Crillon. Vam aprendre on era Sant Marçal i Canyamars, que dilluns a Olot hi fan mercat, que a Ripoll hi ha un monestir i a La Garrotxa una fageda i volcans. Santa Maria, Croscat i Montsacopa. Xaloc, Llebeig i Garbí. I també qui van ser els serfs de la gleva. Vam ser forenses amb un cor de porc, vam quallar llet, vam aprendre a fer una truita i vam ser actors de teatre en un gimnàs/menjador de terra negre. Vam fer de periodistes de ciclostil i de coca de gelatina, abans del miracle de la fotocòpia.
En el carrer amb nom del rei sense descendència es van fer grans vàries generacions. Quina paradoxa.
I ara, que tot és calma, penso si en les tardes de tardor, en l’interior d’alguna cambra, si un s’hi esforça, encara s’hi pot sentir una veu d’infant que trenca el silenci. Sorolls atrapats en un racó: “7 per 1, 7; 7 per2, 14; 7 per 3….” O, potser, damunt el terra del terrat s’hi endevina el perfil d’una xerranca dibuixada amb guix. O en un fals sostre s’hi conserva amagada una pilota de paper de plata, un capoll de seda o unes pàgines oblidades allà on un cop hi va haver una biblioteca. Quantes hores passades! Quants fulls escrits!
Quants anhels satisfets i quanta vida regalada a criatures afamades de fer-la seva!
Tot semblava espontani, però veníem de molt lluny. Seguírem el fil d’una història i ens proclamàrem hereus d’un llegat que s’havia esfilagarsat fins a quasi escapçar-se. Però sota les llambordes hi havia una platja i rere la coberta grisa i asfixiant hi havia veus, silenciades, però tossudes. La voluntat persistent i tenaç de perviure i de mantenir una manera de ser i de reconèixer-se. La força imbatible de qui conservava, malgrat tot, els peus a terra i la mirada al cel.
Rei Martí, Almeria, Ferreria i Crillon. I també Vallespir i Rosend d’Arús. Temps de valentes. Amb errors, segurament, però mai no s’equivoca qui no intenta res. Hi havia un món esperant a ser posseït i algú l’havia de fer seu, amb els gestos i amb els actes. Vam ser, doncs, les víctimes afortunades de la conjura del desig i l’esperança.
I què en resta de tot plegat? Quin ha estat fruit d’aquest viatge? Som millors persones? Més preparades per a la vida? Hem excel·lit professionalment? No en tinc la resposta. Potser algú n’ha fet l’estadística.
Sempre es mira a l’educació com a l’aposta del demà. Però el demà és mostra cada vegada més esquiu incert. Vam aprendre a ser persones. Com algú diria ara, ens van apoderar. Expressàvem el que sentíem i érem escoltats. Podíem felicitar, proposar i, fins i tot, criticar. Això ens va fer inconformistes i rebels
(suposo que fins extrems extenuants). I, d’alguna manera, ho hem continuat sent. Aquesta pot haver estat la gran revolució: atorgar-nos la ciutadania d’una república flamant de drets i deures. Fer-nos dignes de l’enorme responsabilitat de viure en llibertat. Ens van oferir un lloc per estrenar i el vam fer nostre, a mossegades. Quin privilegi i quin vertigen als ulls d’avui!
Desconec el resultat. Només puc afirmar, en primera persona, que la meva escola, l’escola Barrufet, va ser durant 9 anys el meu present. I que aquell va ser un present feliç.
Una sort, oi?

Marc Moliner i Rafa (setembre de 1975 – juny de 1984)