LA DISCONTINUITAT DELS PARCS

“Que lindo el Parque Elysian / que lindo el Parque Elysian / Que lindo (que lindo) / Que lindo (que lindo) / Que lindo el Parque Elysian”.

Sempre em vaig imaginar el Parque Elysian com una gran esplanada de sorra amb arbres de tronc primíssim acabats de plantar i flors de molts colors, i pisos altíssims a un dels costats. A la vora, aparcades, amenaçadores, una filera d’excavadores que foradarien el terra i s’endurien la feina que als veïns tant els havia costat fer.

Ens havien explicat, quan ens van ensenyar aquesta cançó, que el Parque Elysian era un Parc de Mèxic i que la lluita veïnal havia impedit que hi construïssin edificis.

(Ho busco a google, una d’aquestes coses que no només no existien quan anava al Barrufet, sinó que ni tan sols hauríem pogut imaginar. I llegeixo que el Parque Elysian no era a Mèxic sinó a Los Angeles. Potser per això, la primera versió que em surt de la cançó és de Pete Seeger).

El que explicava la cançó ens sonava molt familiar: ser de Sants, als 70, era lluitar per aconseguir parcs per al barri. L’Espanya Industrial, que aleshores era un descampat enorme amb una xemeneia infinita que contemplàvem des de l’altra banda de la tanca de filferro; l’Escorxador, que continuava tenint un aspecte sinistre encara que ja no s’hi mataven animals; les Cotxeres… després en parlaré, de les Cotxeres.

I així anàvem passant les tardes de dissabte, entre festa reivindicativa i festa reivindicativa, amb titelles que cridaven “Joan, menja’t la sopa! / No vull, no vull, no vull” i concerts de Xesco Boix i aniversaris del PSUC i “Salvem Sants dia a dia, ni pas elevat ni Museu del Tramvia”. Demanant que ens deixessin convertir totes aquelles instal·lacions industrials en parcs.

Quan tot estava per fer.

“El parque es tuyo y es mío / el parque es tuyo y es mío/ el parque (el parque), el parque (el parque) / El parque es tuyo y es mío”.

Mentre érem al presco, al carrer Vallespir, sortíem al pati que hi havia al darrere de les classes. Per arribar-hi havíem de baixar tres graons, entre el sorral i la font, just després del porxo on hi havia els lavabos. El pati tenia una olivera al mig i dues alçades. Allà corríem entre els pneumàtics, fèiem “finets” al sorral, cantàvem (i ballàvem) la coqueta amb sucre i el senyor rei de Matalgram, i fèiem cagar el Tió quan arribaven les vacances del Nadal.

Però ens vam fer grans, i quan vam fer cinc anys (un any abans que els altres cursos perquè nosaltres, els del 71, els fills i filles del boom, érem dues classes en comptes d’una) vam anar al Barrufet Gran. Un escola instal·lada en un edifici de pisos, que havien buscat quan ja no hi cabien al presco (l’únic fragment que recordo de l’Auca de l’escola parlava precisament d’això: “amb tres nanos per rajola / hem començat l’EGB; si no trobem altra escola / tururut i passi-ho bé”). I sí, havia descongestionat el Barrufet petit… però no tenia pati. Només un terrat, dalt de tot, amb una font, on pujàvem per torns a jugar al Cavall Fort, a futbol amb pilotes fetes de paper de plata dels esmorzars que sempre es colaven al sostre de vidre (“no pugéssiu allà dalt! Si el vidre es trenca i caieu a l’escala, prendreu molt mal!”) o al tres en ratlla pintant al terra amb trossos de guix. Amb un raconet de sol on ens apinyàvem a l’hivern buscant una mica d’escalfor.

El terrat i una terrassa a una de les classes del darrer pis (on vam fer aquell curs de P5), on ens recordo escoltant cassettes de Lluis Llach. La gallineta ha dit que prou que no vol pondre cap més ou a fer punyetes aquest sou que fa tant temps que l’esclavitza. Asseguts a la terrassa davant del ràdio cassette l’any que l’Adelina estava embarassada del seu primer fill.

Però allà no hi cabíem tots… així que van decidir externalitzar les hores del pati.

“No queremos pisos en el parque/no queremos pisos en el parque/ no queremos (no queremos) / no queremos (no queremos) / no queremos pisos en el parque”

Alguns dies a la setmana, tant a l’hora d’esmorzar com després de dinar, ens posàvem en filera i caminàvem des del carrer Rei Martí fins a les Cotxeres de Sants. Ja no s’hi guardaven tramvies (ja no hi havia tramvies a Barcelona) però encara mantenia l’estructura. Tenia tres alçades: a la banda de dalt hi havia els gronxadors i uns quants arbustos; més avall, una zona coberta amb una pista de patinatge i una zona amb terra de ciment on de vegades hi jugàvem partits de futbol (érem l’única escola que organitzava els partits de futbol de forma democràtica, on tots jugàvem la mateixa estona, ens agradés o no, en sabéssim o no; les altres escoles sempre ens guanyaven per golejada. Menys una vegada, que vam guanyar als de la Institució Montserrat per 1 a 7 i estaven tan poc acostumats a perdre que ens van acomiadar a pedrades); i a baix de tot, una altra esplanada de sorra, on només baixàvem quan jugàvem a fet i amagar.

No sé quin any van decidir que les Cotxeres es convertirien en un Centre Cívic. Era una reivindicació històrica del barri… però al Barrufet no hi estàvem d’acord: volíem un parc, el nostre parc. Fèiem tercer, em penso, i un divendres al Consell vam decidir fer una recollida de signatures per demanar que les Cotxeres continuessin sent un parc. Vam passar classe per classe demanant signatures… i només a la de primer s’hi van negar. Volien que es convertís en un lloc on poguessin dormir-hi els avis sense llar, que els feien molta pena.

No sé què vam fer amb aquelles signatures, però no van servir de res: al cap de poc van començar les obres que van convertir les Cotxeres en el Centre Cívic que és ara.

“No pasarán las excavadoras / no pasarán las excavadoras / no pasarán (no pasarán) /no pasarán (no pasarán) / no pasarán las exacavadoras”

Durant un parell de cursos, vam fer servir de pati addicional el Pati del Rector, adossat a l’Església de la Plaça Màlaga. Un pati llarg i estret, amb un banc de pedra i unes escales on jugàvem a picar cromos i que els nens i nenes de l’escola anomenàvem “la Poci”. “La Pocilga”. Estava brut i de vegades hi trobàvem coloms morts. El tros més gran, com passa a tots els patis de les escoles, és el que feien servir els que jugaven al futbol. De vegades, una pilota saltava al carrer, a l’altra banda de la tanca, i tots s’hi apinyaven, cridant als transeünts perquè la tornessin a xutar-la cap a dins.

Més o menys en aquesta època, el presco va canviar de lloc: va deixar l’edifici del carrer Vallespir per traslladar-se a Alfons Arús. Jo no hi vaig jugar, en aquell pati, clar, però sí que hi vaig passar uns quants migdies: alguna mestra ens va proposar a una altra companya i a mi que hi anéssim a pintar un drac gegant. Va ser l’any que l’escola va celebrar el 15è aniversari i vam pintar també la façana de Rei Martí, la vam omplir de cadires voladores després de votar entre totes les propostes pintades pels nois i noies de l’escola. I cada dia 15 de cada mes d’aquell curs vam fer alguna activitat especial.

(Me n’adono de com sóc de gran quan em fixo que aquest any celebrem l’aniversari que fa 50. ¿Com ha passat tan ràpid el temps?)

“Los niños necesitan el parque / los niños necesitan el parque / los niños (los niños) / los niños (los niños) / los niños necesitan el parque”.

I nosaltres també vam canviar de parc: vam començar a freqüentar la plaça de la Farga. A la banda de dalt, on hi havia uns lavabos vigilats per una senyora rossa molt antipàtica, hi jugàvem a matar; a la del mig, on hi havia els gronxadors de ferro i la font, a seguir el Rei; la part de baix era la pista d’esports, on s’hi jugaven simultàniament tres o quatre partits de futbol, i quan vam arribar a la segona etapa, també de bàsquet. I de pitxi. Al costat de la plaça hi havia un descampat on també s’hi podia jugar al futbol i on recordo que una vegada ens van dur a fer una demostració matemàtica: vam mesurar la xemeneia que hi havia comparant la mida de la seva ombra i la de l’ombra d’un pal que vam clavar al terra. Una altra vegada, hi vam fer l’enterrament de la Sardina. Potser a 8è… crec que va ser l’últim enterrament de la Sardina.

“Preserven el parque Elysian / preserven el parque Elysian / Preserven (preserven) / preserven (preserven) / Preserven el parque Elysian”

Han passat més de 30 anys des que vaig deixar el Barrufet, i ja ni tan sols l’escola és al mateix lloc: fa molt de temps que es va traslladar a l’altra banda de la carretera de Sants, al Vapor Vell. Un edifici prou gran perquè els nens i nenes de l’escola no necessitin buscar espais al barri per fer de patis. Però que també havia estat un edifici industrial convertit en espai col·lectiu gràcies a la lluita veïnal, igual que molts dels patis on vam jugar nosaltres.

Eugènia Curto (fornada del 71)