Judith Capilla Llop

Teníem tres anys, alguns fins i tot només dos. Esperàvem sota el fullam verd dels plàtans de Vallespir. Era el setembre de 1968, començàvem l’escola i l’escola començava amb nosaltres.
La Lluïsa, la Teresa i l’Àngels ens rebien amb un somriure. Érem petits, però per sempre més, fins que marxéssim, seriem els grans del Barrufet. Era l’inici d’una aventura de veritable creixement i llibertat que només amb els anys hem pogut valorar en la seva justa proporció.

En aquella època, el que comptava era córrer pel pati de pedretes, enfilar-se a l’olivera recargolada i mirar de seure al gronxador, un pneumàtic amb una corda lligada en una branca.
Buscàvem la tortuga, ens entaforàvem a la caseta a veure quants n’hi cabíem, ben amuntegats.
Fèiem dibuixos amb boletes de paper pinotxo, ens delíem per jugar amb el Tato, reservat per a ocasions especials. Un dia van portar un xai: després de nadal no va tornar i vam comprendre algunes veritats de la vida quan l’Albert va dir que estava molt bo tot fregant-se la panxa.
Retallàvem paraules i les enganxàvem, llegíem amb lletra lligada, jugàvem a veure qui escrivia les lletres més petites. Parlàvem del Meteoro i els Autos locos…

Després va venir Robrenyo, unes aules en una escala de veïns. Allà jugàvem amb les balances romanes i els pesos i fèiem un mullader omplint d’aigua els pots de llauna de les mesures. Vam aprendre la responsabilitat en democràcia (aquella que a fora no hi havia) el dia que vam votar, per riure, passar la següent hora rascant-nos el nas i ens el vam haver de rascar de veritat: vam sortir amb el nas pelat i avergonyits, perplexos, divertits i segurament més savis. I tots recordem les classes de cuina al terrat, els ous ferrats en un càmping-gas.

Un dia ens van portar a veure l’edifici industrial que seria l’escola de Rei Martí. Vam pujar al muntacàrregues, ens vam passejar per les plantes buides i vam poder meravellar-nos després quan aquells espais van esdevenir l’escola. Aquells anys van ser una explosió de creativitat i creixement. Apreníem la Revolució industrial preguntant a les àvies i besàvies la seva vida treballant a les fàbriques tèxtils de Sants. Fèiem treballs en grups petits (una entrevista a un responsable del Zeleste per al de La Nova Cançó, una excursió en tren a Badalona per al dels romans…), obres de teatre de creació, com la cèlebre El Sargentíssim, del Xavier, o clàssiques (cap problema de gènere: jo vaig fer d’emperador del vestit nou). A la biblioteca imprimíem revistes amb el limògraf (aquella vietnamita de les octavetes), escrivíem amb una màquina negra dels anys quaranta… Anàvem a buscar fang al terrissaire del carrer Cros… Analitzàvem frases, fèiem problemes de potes de conills i gallines, pintàvem els murs de les cotxeres, on anàvem a jugar, per reclamar l’espai per a equipaments del barri, demanàvem “Volem ser escola pública”… L’assemblea cada setmana, el full de “jo proposo, jo critico, jo felicito” penjat a la classe, al costat del puntax lligat amb un cordill privilegi dels grans…


En els temps de la “España una grande y libre”, amb un sistema educatiu franquista els fruits del qual encara patim, el Barrufet va ser un projecte valent que va creure en una educació en la nostra llengua, laica, democràtica i no sexista que ajudés a fer persones lliures, creatives i implicades en el món que ens envolta. Discretament, una revolució.
I ens ho vam passar molt bé!

(Gràcies, mestres, gràcies, pares i mares!)

Judith Capilla LLop