“Jo vaig anar a Barrufet”

Marcel Barrena, 1981.

He tingut dos fills. Ara tenen 5 i 2 anys i fa poc vaig deixar endarrere l’aventura de buscar escola per a ells. Jo ja no visc als voltants de Sants, així que m’era impossible apuntar-los a Barrufet.

Vam visitar desenes d’escoles. Però el meu filtre era clar: L’escola on matriculés als meus fills havia d’assemblar-se a Barrufet. Havia de tenir la seva ànima.

La meva Barrufet era aquella minúscula escola del carrer Rossend Arús que de tan petita com era necessitava d’un altre edifici minúscul, a un altre carrer, per fer-hi lloc als cursos dels “grans” (l’edifici del carrer Rei Martí, de 3r a 8è de bàsica). La meva Barrufet era una escola que, de tant petita com era, no tenia ni pati, i això feia que haguéssim d’anar al parc de la Farga a menjar-nos l’entrepà. Si un vol ser considerat bo jugant a futbol,  ho ha de demostrar en un camp de ciment de 50 metres quadrats on hi juguen 200 nens i hi volen 10 pilotes.
La meva escola Barrufet era tan petita com gegant. La meva escola Barrufet era el que volia per als meus fills.

Dir que Barrufet em va canviar la vida seria absurd, un slogan cutre per a un perfil de Twitter, perquè no tinc referències ni gairebé records de vida abans d’anar-hi. Hi vaig entrar amb 3 anys i en vaig sortir amb 13. Així que no, Barrufet no em va canviar la vida, perquè els meus records comencen amb ella, però sí que em va marcar el rumb, em va posar un segell, em va donar gran part del que ara tinc i estimo. Em va ajudar a fer-me.

Fa 25 anys que he marxat de Barrufet, però en realitat no ho he fet mai. La meva gent sap del que parlo.

Recordo la meva mà pujant per la barana de l’escola petita, el despatx pujant a la dreta, la cuina… i recordo l’escola gran. Cada racó. Aquella escala de metall. L’olor del gimnàs. El taller on fèiem fusta. Aquells macarrons terribles; aquelles colònies màgiques.

No sé si té algun mèrit memorístic recordar encara els noms i els dos cognoms de tots els meus companys de classe; els dels que van fer tots els cursos o dels que no; els de les professores i del professor (un, el Carles), però el que sí que té mèrit, i no és pas meu sinó d’un grup de gent que estima la seva feina, és que ho recordi com ho recordo.

Pels tallers, per la mitja pensió, pel terradet, per la classe dels cavalls, pel seu pati petit amb rodes de cotxe, per la gallina que teníem a P3, per la granja escola, per com triàvem les taules, pels consells, per l’Espanya Industrial, pel ball del fanalet, per Sant Jordi, pels teatres, les auto-evaluacions, les votacions per triar el nom de les classes i les taules on sèiem, els diables, carnestoltes… Pintàvem la façana sencera de l’edifici com nosaltres triàvem! Jo hi vaig ser feliç.
Vam riure junts, i també vam plorar junts al conèixer la pèrdua de ben a prop i massa aviat.
Vam ser feliços i ens vam començar a fer forts.

Votàvem, parlàvem, discutíem de coses que enteses ara només fan que fer-me créixer la meva admiració per a aquelles professores i pel que ens donaven.

La nostra escola no era només una escola. De fet sí, era una ESCOLA. El que hauria de ser. El que a mi m’encantaria que tinguessin els meus fills.

Pocs dies abans que enderroquessin l’edifici de Rei Martí, l’escola dels grans, la que nosaltres mateixos vam pintar com si fos una selva, vaig anar a acomiadar-me d’ella.

Estava sol a l’edifici, l’escola estava buida. I em vaig regalar una visita guiada amb els meus records, només per a mi. Tota l’escola per a mi.

Al gimnàs. Ens vaig veure enfilats a les grades aquelles de fusta on s’enfilaven els grans de vuitè per veure les obres de teatre des del fons del gimnàs. Em vaig veure fent de Quijote a l’”escenari” que amagava una fotocopiadora i el primer Macintosh que vaig veure a la vida. Vaig tocar aquell terra negre de goma. Vaig pujar les escales de metall blau que unien la cuina amb el terrat.

Vaig entrar a les classes on tantes vegades havia plorat de riure; on havia jugat al Conejo de la Suerte, on m’hi havien castigat amb total justícia, on vaig odiar els sintagmes, on escrivíem i folràvem els nostres contes, on fèiem els dictats, les proves de lèxic, on havia regalat roses de Sant Jordi, on ens havíem fet amics, reconciliat, enfadat o descobert els videojocs (sí, parlo de temps)…

Ja no hi quedava res, però hi quedava tot.

Vaig entrar a la biblioteca. Allà on hi havia la Françoise.
Vaig pujar al laboratori. Vaig veure les classes dels grans; allà on es penjaven els dibuixos i murals que tots els petits desitjàvem algun dia saber fer.

Al sostre de l’aula de sisè, encara hi quedava el trossot de paper mullat amb pega que hi havia llençat durant una classe de plàstica feia més de 20 anys. Mai va caure. Encara guardo la figura de paper mullat que vaig fer aquella tarda, abans de passar-me la nit sense dormir per por que tothom sabés que havia estat jo qui havia enganxat aquella cosa al sostre. Aquell sostre que anys enrere semblava tenir 20 metres d’alçada.

Però llavors, amb el meu 1’86 d’alçada, em deia “Què petita que era l’escola gran. Com de gran era als nostres ulls, com de gran ens la feien veure”.

Recordo cada pas que vaig fer en aquella visita a l’escola. Una visita de flashbacks, de coses que es poden dir, de coses que no es poden dir.

Reconec que va ser un moment peliculero, em ve de professió; però m’hi va semblar sentir les veus de tots nosaltres, l’eco de les nostres flautes dolces mal tocades. Va ser un d’aquells moments que un s’emporta per sempre i que és impossible que torni. Records i emocions. I el temps, que no torna i que ha decidit que ha de passar per tots.

La meva petita gran escola s’havia de fer gran i acollir a noves generacions en un nou edifici. 

I ara ha fet 50 anys. 50 anys. 50. Jo hi vaig ser quan en fa fer 25. I era alumne quan l’escola en tenia 15.

Suposo que ja no deu continuar cap professora de les meves. Desitjo que estiguin gaudint d’una merescuda jubilació feliç. Mai es faran suficients homenatges als bons professors i professores com les meves;
a les que recordo. També amb noms i cognoms. A totes. 

Teresa. Mont. Teresa. Lluïsa. Rosa. Adelina. Carles. Cristina. Assumpta.

No crec en cels ni inferns. Tant de bo ho pogués fer. Però quan em deixo vèncer per la incertesa penso que el que hi ha després ha de ser una cosa semblant a repetir els millors moments de la teva vida tantes vegades com vulguis. En el meu cas, molts d’aquells moments passarien a Barrufet.

Felicitats i gràcies per sempre, Barrufet. Fa por veure que et fas tan gran, però fa orgull veure que no pares de créixer i que el que jo dic ho dirien molts. Espero poder-te felicitar quan en facis 100.