Quin goig dir aquest mot que no trobarem al diccionari, però que en canvi té un sentit important per tots els que hem estat implicats amb l’escola Barrufet: alumnes, pares, mestres. Ara o en l’època dels seus inicis
Cert que la paraula Barrufet té com a segon concepte el de noi entremaliat i molt dimoniet. I aquí sí que hi podríem entrar plenament perquè en l’època de la seva creació la nostra estimada escola és com un dimoniet trapella que s’encara a un ensenyament tradicional, trist i avorrit. On es lluita per la llengua pròpia, per la història i la geografia del país. És, podríem dir, l’antítesi de la cançó de Raimon “Al meu país la pluja”. Perquè al Barrufet no et robaven la memòria ni et feien mentida del present ni la vida es quedava a la porta mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
A l’Escola Barrufet l’infant és el centre i es vol que sigui feliç, que creixi amb esperit crític, amb capacitat de resoldre problemes, de responsabilitzar-se de la pròpia actuació, de ser coherent i al mateix temps que cultivi la imaginació, l’afany de coneixement. Que vulgui treballar en grup i ser bon company amb sinceritat.
A més a més, pedagògicament, beu en la font de les Escoles de la República que tant va marcar tota l’educació del nostre país.
He tingut el goig de crear comunitat amb vosaltres durant tots els anys que vàreu ajudar a créixer a les meves quatre filles: Sílvia, Helena, Núria i Glòria Palomares. Però el lligam va més enllà. Com a mestra combrego amb els vostres ideals que vaig intentar portar a terme a voltes en situacions més complexes.
Ara en la perspectiva del temps passat queden els lligams d’amistat, estimació i respecte per la vostra “vocació”. Paraula que ja no es porta però que defineix perfectament el vostre tarannà.
El meu desig més sincer per la celebració del cinquantenari. Hi participarem. Trobarem a faltar al Lluís, tot i que sempre formarà part de nosaltres.
Una abraçada
Helena Larreula
12 de setembre de 2018