Helena Martín Peralta

La nostra generació, la del 1986, sempre ha estat una mica dispersa. En els últims anys, però, hem recuperat el contacte i quan podem ens veiem. I recordem.
Sens dubte, la vivència estrella són les colònies al Molí de la Riera. Potser perquè hi vam anar més d’una vegada, o bé per tot el que hi vam viure: quan va haver-hi una inundació i van portar les maletes en un jeep i nosaltres vam haver de creuar el pont penjant; la cançó que cantàvem abans de dinar (tinc gana, jo també…. i tot el que vam afegir-hi després, que semblava que no tinguéssim gana de tanta estona que cantàvem!); les cartes que enviàvem a casa explicant què havíem fet; els balls de gala amb la roba més mudada que podíem trobar (sovint la dels pares); els jocs de nit o les gimcanes entre moltes altres coses.
També tenim molt viu el record de les nostres colònies a la granja escola. Entre recollir ous i netejar els porcs vam tenir l’oportunitat de fer botifarres i un tamboret amb troncs que havíem recollit al bosc. Tota una experiència per uns infants de ciutat!

La manera d’ensenyar i d’aprendre a l’escola, ens ho feia viure tot de ben a prop:

  • Treballem el cos humà? Doncs ens despullem, resseguim el nostre cos en un paper d’embalar i fem un mural.
  • Parlem de les aigües contaminades? Doncs recreem un debat entre els habitants d’un poble i una empresa que la contamina (tots disfressats). I per si no era prou, ens anem de visita a les clavegueres de Barcelona.
  • Cal aprendre les taules de multiplicar? Doncs fem unes cartes: en una banda la multiplicació i a l’altra el resultat. Les guardem en una capseta i, apa, a jugar!
  • Hem de treballar l’expressió escrita? Creem contes (el text, les il·lustracions, la portada, la contraportada, …). Unes vertaderes obres d’art que alguns encara conservem.
    La quantitat de coses que vam aprendre, també, amb els tallers, ja fos amb les famílies o bé amb els avis que venien de tant en tant. No tothom pot dir que tant pot fer unes trufes boníssimes com ballar una sardana o fer un aguanta-testos de macramé o un objecte de fusta per a posar-hi tovallons.

Érem espavilats i l’aprenentatge de les danses de Carnestoltes ens el preníem a consciència i, després d’aquella gran setmana (fantàstica!), ho demostràvem. No sabem si podem dir el mateix de quan tocàvem les cançons amb flauta i havíem de fer cànons per parelles. Quin guirigall!
I no sabem ben bé com (potser amb molta pràctica?) vam aprendre alguns poemes (“la casa que vull que la mar la vegi…”, “la ginesta altra vegada, la ginesta amb tanta olor…”), dels quals encara en podem recitar els primers versos.
I tot i que cadascú fa la seva vida i alguns ja no hi són (però us recordem), cada cop descobrim, amb sorpresa, que aquells moments i records que hem compartit a l’escola, d’una manera o altra, ens han marcat. I segueixen presents.

La generació del 86