No sabia com posar-m’hi, per on començar, però finalment m’he decidit a escriure.
De Barrufet tan sols tinc records bonics, positius i molt enèrgics. Sóc de la generació del 1973, i el meu grup érem molt i molt potents, tant pels aspectes positius com pels negatius.
Recordo quan ens enfilàvem a l’arbre del pati del carrer Vallespir, de l’engronxador que hi havia penjat. Recordo quan vam fer el trasllat a Rei Martí, amb l’ajuda de les famílies, les mestres,…
I quan pintàvem la façana de l’escola, enfilats a sobre una bastida. Avui seria una cosa impensable i denunciable, però Barrufet tenia aquestes coses.
Recordo les magnífiques colònies a Joanetes, Canyamars, Mas Colltort,… Quantes complicitats sorgien, experiències, «gambarrades»,…
Els Consells, a on tothom podia expressar el que pensava o sentia. Això si que era «llibertat d’expressió».
I com ens van «adoctrinar» les mestres, paraula que actualment està molt de moda. Doncs sí, a Barrufet ens adoctrinaven, amb les mestres anàvem a les concentracions en contra l’OTAN, en contra les NUCLEARS, i fins i tot per aconseguir que Cotxeres fos un espai pel barri.
I recordo aquells espais tan entranyables que eren els nostres patis: el terrat de Rei Martí a on jugàvem a casar- nos, la «pozilga» que li dèiem el pati de l’església de Sants a on jugàvem a esquivar els coloms morts, i La Farga un espai sense límits on de tant en tant ens escapàvem.
Les autoavaluacions interminables, que mai s’acabaven. Però ara mirat amb la distància, crec que són una eina fantàstica d’autoconeixement d’un mateix i molt pedagògica.
I entre moltes i moltes coses, moltes i moltes trapelleries, rialles, companyonia, amistat,…, vam arribar a 8. Què grans ens sentíem, ens menjàvem el món.
I el viatge de fi de curs a L’Estartit, quin èxit.
De Barrufet també recordo aquelles mestres que ens van acompanyar, ens van ajudar a créixer, a fer-nos persones, a ser crítics, a tenir uns bons valors, a ser empàtics, autònoms,…
Mestres com la Mayte, la Teresa Jiménez, l’Assumpta, l’Anna, l’Ernestina, la Rosa, l’Adelina, la Cristina, i el Carles, encara que segur que em deixo algú.
Barrufet es va acabar, vam plorar molt i vam decidir que no perdríem mai l’amistat. Començava una nova etapa i cadascú va anar a un institut diferent.
Han passat els anys i encara, de tant en tant, ens trobem per recordar, per riure,… Sabem que el que tenim és especial, som de Barrufet.
Sempre m’ha costat perdre el vincle amb la meva escola. Suposo que per això vaig treballar-hi com a monitora. I quan van néixer els meus fills, pensava: «o van a Barrufet o no els escolaritzo», i per sort van poder entrar.
I així ha estat la meva trajectòria per l’Escola Barrufet: de nena a monitora, i de monitora a mare.
Barrufet ens va marcar a tothom!!! Va ser una època plena de molts bons records, de confiances, amistats, alegries, rialles, somriures, complicitats,… Barrufet ens ha fet diferents, ens ha fet persones i sempre notem la seva essència.
Gràcies Barrufet per deixar-nos viure unes grans experiències inoblidables.