(Quan vam començar l’escola els de la generació del 68 no hi havia ni mòbils ni internet. Alguns no vam tenir televisor fins més endavant i d’altres tampoc van tenir telèfon fix fins al cap dels anys. Ho dic per situar-nos… A més, l’escola s’obria amb nosaltres. L’escola va anar creixent a mesura que nosaltres avançàvem de curs)
El primer dia al carrer Vallespir
Havia de fer els 3 anys aquell setembre, ens situem al 1968.
És matí, crec que núvol. Em fan entrar en un gran portal de volta rodona i en aquell moment recordo que dies enrere els meus pares ja m’hi havien portat. Sabia el que hi havia a dins: l’entrada amb un banc i un passadís; a la dreta del passadís, el despatx petit aprofitant el sota de l’escala de veïns del costat, a l’esquerra una aula sense finestres molt misteriosa; i llavors passaves una porta de fusta amb vidres a la part superior i entraves a una aula buida des de la qual veies a l’altre extrem la porta que donava al pati. Un pati enorme vist amb ulls d’infant.
Terra de pedretes, plantes al voltant, un arbre com a mínim, no sé si ja hi havia la tortuga…, però en tot cas un pati fantàstic, tot el que es podia desitjar… Però sorpresa… en passar la porta amb vidres, l’aula era plena de globus, tot el terra cobert, crec que eren entre blancs i transparents. El somni inimaginat de qualsevol criatura (any 1968). Em vaig asseure allà al mig, tocant i admirant els globus i oblidant el pati que havia estat el meu primer objectiu. Encantada, l’espai i el temps van desaparèixer en aquella sala. Sembla que el pati era ple de criatures, crec que en algun moment van aconseguir portar-me fins arran de la porta per veure com s’ho passaven de bé, però no van aconseguir enredar-me, jo allà amb els globus. Deurien passar les hores que no recordo que passessin, sinó que tot d’un plegat algú em diu “ha vingut la teva mare”. La fan venir fins a l’aula… I ja ho veig, també em vol enredar. Crec que van caldre dues mestres més la mare per portar-me fins a fora al carrer, tot i que en un últim intent encara em vaig resistir agafant-me a la porta. Potser és exagerat, però tinc la imatge de la meva mare estirant-me per un peu i jo amb les dues mans agafada a la porta. Al carrer fa sol, hi ha molta claror i m’adono que dec haver estat molta estona allà dins. Les ganes d’estar amb la claror em calmen. Pels comentaris de la mare, vaig deduir que havia muntat el numeret. Efectivament, era veritat, l’endemà tornaria a escola i també l’endemà següent… però no hi va haver més globus.
El contes de la Teresa
Segurament era ja el segon any de parvulari (1969, 1970?). Mentre esperàvem que ens vinguessin a buscar, la Teresa ens entretenia amb les historietes d’en Pedrín. Va començar improvisant, imaginant i nosaltres embadalits desitjàvem que els nostres pares arribessin molt tard a buscar-nos. Tots apilats, amb els abrics posats i les bossetes a la mà del berenar seguíem els canvis d’expressió de la cara mentre parlava, quan obria molt els ulls, aixecava les mans o les posava al costat de la boca per fer veure que allò era un secret, abaixava el to de veu i l’apujava… no ens perdíem cap detall.
Al cap d’uns anys vaig tenir la sort de treballar de monitora de menjador a l’escola i retornar- hi veient les coses des del punt de vista de l’adult. Vaig tenir la sort de treballar amb la Teresa Giménez, d’acompanyar els seus alumnes i de fer-li de suport en sortides i excursions. Vist des d’ara sé que això va ser l’acompliment d’un altre somni. Vaig aprendre més coses de les que llavors vaig ser conscient i fins i tot en aquestes circumstàncies em va continuar explicant contes. Quan l’acompanyava a la piscina, mentre els seus alumnes feien la classe, m’explicava els contes que havia preparat per ells, el lloc d’on els havia tret, com els havia aconseguit… I em va confessar que al cap d’un temps havia catalanitzat en Pedrín, però ja no recordo com en deia.
Excursions i colònies
Les primeres colònies de la generació del ’68 van ser a algun lloc del Berguedà. Se’m va
espatllar la càmera de fotos i no vaig poder ensenyar com era el lloc. Però per suplir-ho, quan vaig tornar a casa, vaig fer un dibuix perquè la mare i una veïna quer era d’allà ho veiessin.
Vaig haver d’enganxar tot de fulls amb cel·lo perquè el paisatge, la casa i la part de l’interior del menjador no m’hi van cabre en un sol full. L’únic que recordo entretingut i llarg de dibuixar van ser les tovalles de quadradets del menjador d’aquella casa.
Hi va haver un joc de pistes impressionant, d’aquelles que alhora que són un repte, et fan sentir lliure i mestressa de tu mateixa, amb 7 anys. Sols sense cap mestra, en total confiança.
Cada equip tenia com a senyal un color, havíem de seguir una ruta marcada pels colors, i no sempre era la mateixa per a tots… Era molt emocionant: un lloc desconegut, vora uns camps desconeguts i un camí desconegut que no sabíem cap a on portava. Anàvem descobrint les proves que havíem de fer, però només recordo la més difícil que era trobar un diari del diumenge… A poc a poc, ho aconseguíem, encara a alguns ens costava de llegir, però entre tots acabàvem entenent les instruccions. A estones anàvem sols els del grup i en d’altres moments vèiem els altres. Tot d’un plegat en un camí entre camps oberts i un bosc al fons, coincidim tota una colla desorientats: posem en comú per on hem passat, les proves que hem fet… Ningú sap per on hem de tirar, no trobem els colors… I de cop, algú aixeca el cap, “Mireu!”, a dalt d’un pal de la llum (llavors tots eren de fusta) a la cruïlla de camins hi havia 7 cintes de colors a dalt de tot onejant al vent. Vam anar corrent cap allà meravellats. Vam entendre que en aquell punt tots els equips havíem de seguir el mateix camí. La visió va ser tan impressionant que em va quedar gravada per sempre. Quina mestra s’havia enfilat allà dalt per penjar aquelles cintes de colors? No m’ho van dir mai i potser elles mateixes ho van acabar oblidant.
Escriure bé
Sempre dic que recordo el dia que per fi vaig ser felicitada per entendre com s’escriu bé. I aquell dia vaig ser conscient que ja ho havia “enganxat” o “pillat” com es diu ara. Va ser a 7è en una sortida a no recordo quin museu, però sí recordo que era sobre la prehistòria i l’ocupació del continent americà a l’època de les glaciacions. El mestre de llavors era en Joan Serra.
Però tot havia començat molt abans. Amb les conferències. Potser ara se’n diuen d’una altra manera, “exposicions orals”? La primera conferència que vaig preparar va ser justament sobre la prehistòria, i la mestra era la Lluïsa Puiggardeu (era 2n o 3r de primària). El tema m’apassionava i tota la família em portava revistes, llibres… Tenia material per parar un tren i sabia un munt de coses. Així que tota impacient un bon dia vaig decidir que ja n’hi havia prou, que m’havia de posar a escriure… No vaig escoltar a ningú… fins al punt que tinc el record vague del meu pare dient-me alguna cosa, algun consell que intentava aturar la meva pressa, però no el sentia, jo al meu rotllo. Vaig començar a escriure a raig, tal com em venia, la informació que de manera desordenada em passava pel cap. Sense punts, pim pam. No vaig parar fins que vaig omplir un pilot de fulls. Al final crec que fins i tot repetia coses, era clarament un garbuix, però quina mandra després d’aquella feina desaforada, plantejar-se de fer-ho
diferent… Vaig fer una portada, vaig retallar maldestre les fotos d’una revista i les vaig enganxar a discreció. I llavors va venir el dia de presentar la conferència. És clar, va ser un embolic de dades sense ordre ni concert. Va ser una d’aquestes ocasions en què et situes lluny, com en un altre jo, perquè ho veus com si estiguessis observant des de fora que allò no va bé. La Lluïsa desencaixada, els companys estranyats… tanta expectació que havia creat amb la ditxosa prehistòria…
Per sort hi va haver ocasió de reparar-ho perquè de conferències en vam fer un munt més al llarg de tota la primària. L’altra conferència que recordo, ara sí amb un cert ordre, va ser la que vaig fer conjuntament amb l’Anna Moreno a 6è sobre “Com neixen els nens”. La vam presentar a la classe i ens en vam sortir, però l’hora de les preguntes va ser el nostre punt flac, les va haver de respondre la mestra (la Tònia). Tot i així no deuria estar tan malament, perquè resulta que ens van proposar de presentar-la als que eren un any més petits que nosaltres. Amb por vam acceptar, la vam exposar i, per sorpresa nostra, ens van fer les mateixes preguntes que, de les quals evidentment recordàvem les respostes. Així que al final vam quedar com unes expertes total, vam impressionar els petits i ens vam sentir com unes reines.
Crec que va ser cap a 5è que el meu pare va entrar a fer de mestre de llengua a l’escola. No em va fer ni fred ni calor. L’escola era tan familiar en tot, que no trobava estrany que un pare com per exemple el meu acabés podent ser mestre de tots. És clar que després vaig saber que era un dels millors lingüistes i pedagog del país, però a la meva edat aquest detall no era important. Hi havia un grup a la classe, curiosament tot de nois, que deurien necessitar un reforç de llengua a les tardes. En Lluís, el meu pare, es va oferir a fer-los una hora extra, tot i que crec que eren dues. Com que ell m’havia de portar a casa i encara no podia tornar sola, tenia dues opcions: em podia esperar a fora al pati o entrar amb ells. Si entrava, la condició era que havia de treballar com una més. Vaig decidir entrar per no avorrir-me a fora sola, qui sap si a dins hi hauria ocasió per una mica de gresca… Llavors ja estàvem al carrer Robrenyo, però aquest reforç es feia a l’aula que hi havia al fons del carrer Vallespir. El primer moment em va
sorprendre, els meus companys, tan moguts, estaven d’allò més quiets. Una de les primeres coses que ens va explicar va ser com fer una “a” ben tancada sense que semblés una “u” o una “o”… Em vaig mirar els meus companys, però ningú em va tornar la mirada. Desencantada, vaig haver de practicar com fer vocals. Per sort, la cosa es va animar a la segona part de la classe; ens portava fotografies, i a partir d’allà havíem de començar una descripció. La descripció podia ser molt pautada, però un cop agafat el truc, ens animava a deixar-nos anar, “aquí hi ha una dona amb un jersei groc i uns texans…” llavors començaves a pensar: “com ha arribat fins al lloc de la foto?, per què té aquesta expressió?, aquest jersei li deu haver fet la seva àvia…” i el text, la història i la imaginació s’anaven estirant i encadenant. Recordo que hi havia molt de silenci i que era fàcil deixar-se portar. Mirava per la finestra i veia les plantes del pati de Vallespir, allò em transportava. Les idees acabaven sortint soles amb un mínim
d’estímul. Allà vaig trobar la gràcia a escriure perquè sí. Després del primer dia, la primera part de la classe la volia passar ràpid, si podia ser fins i tot sense escoltar, i anar directe a escriure textos. Crec que mai vaig dir el profit que vaig treure d’aquestes hores extres que vaig fer d’estranquis.
Cap a 7è i 8è d’EGB (cap a 1977, encara faltaven anys per a l’ESO) vam tenir un equip de mestres crack. En Lluís López del Castillo a llengua, en Joan Serra a socials i la Mercè Tarradellas a ciències. Vam ser molt afortunats. Si els treballs que fèiem de petits eren genials, les feines que fèiem amb ells ja nosaltres adolescents eren d’aprenents de científics i exploradors. Les colònies a la Vall d’Aran van ser el súmmum: recollida d’herbari, ruta de 30 quilòmetre inoblidable!, enquestes de llengua, la història oral… Cansats, contents i amb un munt d’anècdotes per no acabar. Vam aprendre a llegir mapes, a orientar-nos amb la brúixola, noms de plantes i arbres, a observar i veure el que hi ha després de la primera mirada superficial… Ells concretament, i l’escola en general, ens van donar les eines per sentir-nos capaços de fer qualsevol cosa que ens proposéssim.
Marta López del Castillo