Endavant Barrufet

Barrufet, la meva escola. Sempre ho ha estat i malgrat que fa uns quants anys que estic jubilada segueixo dient i sentint que és la meva escola. Hi vaig començar a treballar en acabar els estudis a la normal, l ́any 75 i, realment, de pedagogia en sabia més aviat poc, però vaig tenir la gran sort d’entrar a Barrufet després d’una entrevista al terrat de casa la Carme (com canvien les coses…) i és aquí, a la meva escola, al carrer Vallespir, uns baixos amb unes aules petites, un pati ple d ́encant, on vaig trobar unes mestres il·lusionades, amb moltes ganes de tirar endavant l ́escola i que si que en sabien de pedagogia i molt. Gràcies a elles vaig aprendre moltíssim i em van obrir la curiositat per anar-me formant. Puc dir que elles em van donar les primeres eines per poder guiar als infants en els seus aprenentatges .
Barrufet ha fet que curs darrere curs les criatures gaudissin de l’escola tot jugant, experimentant, conversant, cantant és a dir: aprenent sempre partint dels seus interessos, de les seves inquietuds i del seu entorn més proper. A partir del joc lliure, del dibuix lliure, del text lliure (d’on més s’aprèn és a partir del que cada infant té a dins) de les sortides, les celebracions de les festes populars, les assemblees, l’autoavaluació, de tota aquesta llibertat que anava creant coneixements i feia que tots aquests nens i nenes anessin creixent (i jo amb ells i elles) estimant l’entorn amb un bon sentit crític i construint el seu propi ser a partir d’un aprenentatge lliure i sempre des del respecte, la diversitat , la coeducació…
Ara, es diu que aquesta pedagogia és moderna, però en aquesta, la meva escola, s ́ha fet des dels inicis.
Passat aquests 50 anys espero, desitjo i encoratjo a totes les persones de la comunitat educativa ( mestres, famílies, infants, ….) que formem part de l ́escola, que Barrufet no perdi mai la seva essència, per la que moltes mestres, algun mestre i famílies hem lluitat i gràcies a la qual Barrufet és el que és .
He crescut en aquesta escola com a professional i com a persona, he vist passar moltes criatures i fins i tot he pogut veure a la meva filla treballar de monitora i com tenia a l’aula els fills i filles d ́exalumnes. Ella també és mestra, qui sap si un dia també podrà treballar de mestra a Barrufet.
Així que només puc donar les gràcies a aquelles mestres que van confiar en mi, a totes les famílies que van confiar en l’escola, a tothom que ha fet possible aquests 50 anys i, sobretot, a totes les criatures que m’han fet viure l’educació i veure el món amb els seus ulls plens d’innocència i ganes d ́aprendre coses noves cada dia.

Endavant Barrufet
Maite Escolà