La Melània m’ha deixat llegir el seu text, que comença dient: L’escola era casa meva.
Els darrers mesos hem tingut present l’Escola Barrufet perquè aquest curs 2018-19 farà 50 anys i el Facebook bull de propostes i records en blanc i negre. Ves per on, els mateixos que farem els que vam néixer l’any 1969. Sembla doncs un bon moment per obrir la capseta de records tal i com ha fet la meva amiga Melània.
El meu germà, l’Enric, que és del 65, amb tres anys va inaugurar l’escola, bé, ell tot sol no, amb una colla de nens i nenes d’aquests en blanc i negre, i unes poques mestres modernes i valentes. Quina ràbia, ell va ser primer! Quin privilegi! Amb aquest grupet l’escola anava avançant, i jo al darrera, quatre anys més tard.
L’any 1972 vaig entrar al parvulari Barrufet del carrer Vallespir amb les meves cuetes i serrell.
En guardo records ben vius. Era com entrar dins un conte, hi havia un follet molt simpàtic pintat a la porta que tenia si fa no fa la meva mida d’aleshores, i un arbre ala paret, i un arc de Sant Martí més amunt, i a les dues finestres una reixa que tenia forma de planta enfiladissa. La porta molt gran, de casa vella, era una vidriera per fora i a la part de dalt, escrit al vidre, s’hi llegia:
BARRUFET. La mare o bé l’àvia Teresa m’hi acompanyaven, hi teníem uns 15 minuts a peu, xino xano per carrers vius de comerç i veïnat conegut. El Sants dels anys 70 de gent treballadora, botigues i cooperatives, ateneus i associacions, economats, escoles de monges i maristes, parròquies, placetes, Festes Majors i cercaviles. Un teixit social arrelat que feia bategar el barri. Persones d’edats ben diferents que feia coses. Ja se sap, els catalans fan coses!
Bon dia! Un vestíbul petit i acollidor, les mestres que et rebien amb un somriure, la Teresa Giménez, la Teresa Ferrer, la Lluïsa Puigardeu, la secretària, l’Àngels Feliu. A banda i banda, recordo que hi havia unes aules, petitetes però amb tot el necessari. Recordo el pati, els pneumàtics de les rodes de cotxe, els sorrals, l’aigua de la mànega, al fons una altra aula, el petit lavabo sota unes escales que pujaven a un altre terradet, les bates de diferents colors i estampats, els pedaços als “leotardos” i al jersei. Em ve a la memòria un dia que vaig fer un dibuix que va causar admiració dels meus companys de 4 anys! Ens havien explicat el conte dels tres porquets i vaig representar el moment en que estan construint la casa de maons, amb la grúa, el ciment, els porquets amb casc, les eines, en fi, amb tot “luju” de detalls. Al Barrufet vaig gaudir molt de les experiències de plàstica i de teatre, vam tenir bons mestres que ens deixaven experimentar amb materials, colors i formes. Per mi va ser inspirador. Vam pintar tant que fins i tot pintàvem la façana de l’escola gran, del carrer Rei Martí. Era molt impactant l’efecte del mural acabat un cop retirada la bastida. I que divertit era enfilar-s’hi! Sobretot els grans que érem a dalt de tot. Ara sembla que ho hagi somniat.
Al parvulari Barrufet , les mares i les àvies venien a buscar-nos en sortir a la tarda. Es feia una reunió de persones adultes a la vorera i nenes i nens baixets que desembolicàvem el berenar sense parar de moure’ns. Recordo la geladeria que hi havia just al costat que venia uns cucurutxos petitets boníssims, i aquelles barres de torró de Xixona que el pare comprava algun diumenge i li posaven dins un envàs de suro perquè conservés la temperatura. Botigues i llocs que recordo com la lleteria, la botiga dels iogurts artesans, una màquina expenedora d’arròs inflat a la Plaça del Centre, la bodega, els forns de pa i l’olor de la coca de forner, la merceria, la rellotgeria, entre d’altres. Seure en un banc amb l’àvia Teresina i donar una mica d’arròs inflat als coloms de la plaça, i quan plovia, calçada amb les bótes d’aigua fent xipoll dins els forats on hi havia plantats els arbres. Tenia una capelina de clor groc llimona molt cridanera i un ponxo de llana amb serrells de ratlles vermelles i blanques. Quines pintes!
L’altra àvia, l’Antonieta, vivia en uns baixos del carrer Bethencourt amb eixida, gats i safareig, i una fresquera amb els formatges. De veí hi vivia un home singular, el Vicenç Febrer, que amb els anys seria molt conegut perquè va ser Regidor de l’Ajuntament de Barcelona i també per les seves excentricitats, com per exemple que tenia un lleó a casa seva, anomenat “Vicentet” que jo recordo perfectament dins una gàbia! Sants era ben divertit. M’ha deixat petjada. I mireu, si algú em preguntava: D’on ets tu? Jo li responia: del Barrufet. Del barri de Sants i del Barrufet.
De més gran, com tothom qui més qui menys, he voltat i he viscut a d’altres ciutats, tanmateix penso que l’empremta d’aquells anys m’ha fet sentir el barri com una extensió de casa meva. O sigui que Melània, tens tota la raó, l’escola era casa meva, una escola de barri que ens va donar ales per volar ben enllà!
Eva Virgili Carbonell
Terrassa 19 de febrer del 2019