És difícil triar un únic aspecte a l’hora de parlar de l’escola Barrufet. Almenys per a mi que en vaig ser no tan sols «mare» (de dues alumnes), sinó monitora de menjador durant una època i m’he dedicat a l’ensenyament, i això ha fet, a més, que m’hagi anat trobant de tant en tant, aquí i allà, algunes de les mestres.
Hi vam anar a parar una mica per casualitat: ens n’havíem anat a viure a Hostafrancs i era una de les escoles que teníem a prop. Era una època fosca i ben trista, els anys de plom dels últims però cruels espeternecs de la dictadura. El camí des de casa a la petita escola del carrer Vallespir (donant la volta a les obres de la futura estació de Sants) era ben esperançador, però.
Va ser una sort immensa i un encert d’envergadura portar les nenes a una digníssima escola de la CEPEC —siguin per sempre recordades i beneïdes—. Gràcies a elles les meves filles van poder-se escolaritzar, d’estranquis, en català (i, és clar, aprendre perfectament el castellà, per molt que la dreta ara ho negui). Encara m’emociona recordar com feien heroicament i de manera artesanal el material i com l’amagaven i mostraven l’«oficial» quan la inspecció s’hi personava a fiscalitzar-ho. Per no parlar del bon record i el sentit de les assemblees que tant els van ensenyar a argumentar (de vegades, massa…) i a discutir en el millor sentit de la paraula.
Mestres que per amor a la llengua i al no adoctrinament van dedicar hores i hores a fer materials de tot tipus sense que mai ningú no els ho pagués. Bé, sí, cada antiga alumna que un cop acabada la carrera manifesta amb alegria que tot l’important ja ho havia après a la Bàsica.
I la cosa no s’acabava amb les i els mestres. Potser la pedagogia començava a les classes però amarava tot el personal i qualsevol activitat; i no em refereixo a espais com la biblioteca o les extraescolars sinó, per exemple, a la cuinera o a la secretària. L’elegància hi regia sempre, tant quan aIgú s’endarreria en el pagament d’una mensualitat, com quan hi havies de tornar a matricular les filles a correcuita i fora de termini perquè vam canviar de casa i de barri i, per tant, d’escola, i de cap manera es podien avesar (per sort) al nou centre escolar que havíem trobat després de molt buscar.
La pedagogia i la implicació arribava fins i tot a les famílies. Recordo els triangles que es van organitzar per poder finançar la compra del local del carrer del Rei Martí o les col.laboracions quan hi havia vaga, l’organització de festes o les inacabables reunions a altes hores de la nit.
Ara bé, potser un sol detall explicarà molt millor què era i què continua sent (espero) la Barrufet. Un matí —suposo que era quan hi feia de monitora— era per casualitat a la porta d’entrada quan un nen em va demanar si us plau si li podia obrir la porta del carrer, que se n’havia d’anar, va dir (ara no recordo on), i fins i tot em va ensenyar un paper. Com que era prou alt i arribava de sobres a obrir el baldó, li vaig dir que, d’acord, que obrís la porta i que ja se’n podia anar. Em va dir que no, que ell no ho podia fer, que hi havia un acord que deia que cap noi o noia podia obrir mai dels mais ni per cap raó la porta d’entrada, que ho havia de fer una o un mestre o alguna altra persona adulta de l’escola.
Vaig envermellir (almenys per dintre) i sense badar boca li vaig obrir la porta.
Va ser tota una lliçó. El noi arribava al baldó, la persona que havia trobat a la porta li havia donat permís per obrir-la però com que l’acord (segurament fruit d’una assemblea) era que la porta no es podia obrir, no l’obria. Una transacció, en aquest cas en forma de prohibició raonada, un petit (gran) gest més que obria a l’alumnat les portes sumptuoses de la responsabilitat i, gosaria dir, que la porta de la llibertat.
Eulàlia Lledó Cunill