Preparant aquesta xerrada, se’ns fa molt difícil no pensar en anècdotes passades.
Però són precisament aquestes anècdotes les que expliquen l’escola que nosaltres vam viure.
Penses en els anys d’escola a Barrufet i sents aquella olor especial del parvulari al Carrer Vallespir, veus aquelles bossetes de quadrets de l’esmorzar barrejades amb l’olor de fang i la pintura, les cadires, les taules petites, la bata amb el mocador penjant; el pati amb l’arbre al mig, el gronxador fet amb un pneumàtic, el sorral i les xapes de sorra fina. La LLuïsa, la Teresa Gimènez, l’Angels i la Teresa Ferrer tractar-nos de floretes i bledes assolellades amb tendresa…
De mica en mica l’escola es va anar fent gran i necessitàvem més espai, Robrenyo, Rossend Arús, tots
aquests canvis els vivíem com si ens canviessim de casa. Entre tots pintàvem la façana de l’escola,
insonoritzavem el gimnàs amb oueres de cartró…ja aleshores reciclàvem!
Els canvis d’escola, però no ens van oferir mai un pati en condicions: vam passar pel terrat de Rei Martí
–fent torns, per evitar que s’enfonsés-, per les Cotxeres, per la Farga, i sobretot per l’entranyable “
Pocilga” coneguda popularment com la “Poci”, tot i els esforços del Lluís per recordar-nos que es deia “
L’Hort del Rectoret”. Allà on fos, sempre hi havia un racó per jugar a Cavall Fort, a arrencar cebes, a matar, a futbol i a tot el que se’ns acudia.
Anar a l’Escola Barrufet, era anar a l’Escola Barrufet.
D’entrada el nom ja impactava: “ Però és una escola o un parvulari?” ens deien, “ Patufet o Barrufet?” I
amb orgull explicaves que era Barrufet.
I això volia dir no tenir deures per casa, no haver de comprar llibres de text, compartir material, cues per
anar a fer servir el Puntax ( quantes puntes de llapis trencades expressament per anar a petar la xerradeta!), fer estones de biblioteca amb la Françoise ( pobre de tu si et deixaves algún llibre fora de
lloc), consells de clase amb el “Jo critico” (número 1 del rànquing), el “Jo felicito” ( el que tenia menys
èxit) i el Jo proposo ( sempre hi havia alguna coa a dir).
Ho votàvem tot, fins i tot si les revisions mediques i les dutxes havien de ser mixtes o no, i per a tot hi
havia encarregats. Opinavem sobre tot i es paraven les clases si passava algún fet polític o social
important: volem ser escola pública, llibertat d’expressió, llibertat, Amnistía i Estatut d’Autonomia!
Els exàmens per nosaltres, eren qüestionaris, i les notes, les autoavaluacions.
Els Reis Catòlics i la geografía española ens quedaba molt lluny, però en canvi coneixiem tots els
racons del barri de Sants, i també Guifré el Pilós, Jaume I i tota la seva familia.
De la mà de la Carme i d’ “El Castillo de Iràs i No Volveràs” fèiem la nostra inmersió a la llengua castellana, no gaire estona, no fos cas que ens estresséssim!
I també hi havia els tallers, on les mares i àvies li donaven el toc familiar: tallers de cuina, de pretecnologia – que ningú sabia el que volia dir- la revista, el ciclostil, l’entranyable Sra Montserrat i les
seves llanes i macramés, el taller de teatre amb el David Laín i el West Side Story i Antaviana.
Les colònies a Canyamars i els seus porcs senglars, les guerres de bombardes, els focs de camp. Les
cançons a l’autocar, on entre el “ja arribem, bem, bem” i el “ vapor qui guanya qui guanya” sempre
intentavem colar l’himne del Barça i la “ Margartita se llama mi amor”…
De fet a Barrufet es cantava per tot: comiats de vuitè, reivindicacions, i també es ballava per tot, el
bugui-bugui, el taló-punta, el ball del fanalet…
Aquesta manera de fer, marca; ja aleshores, entre els germans fèiem consells d’habitació, i encara ens
inventem cançons i escrits en celebracions familiars.
A casa nostra l’expressió “això fa Barrufet” vol dir una cosa feta amb pocs mitjans i amb molta il·lusió;
tenir en compte la persona, les seves possibilitats, aprendre a mirar les coses amb aire crític i a
posicionar-se en funció del que un pensa, sempre des del respecte i la tolerancia.
És tot això el que nosaltres com a mares volem per els nostres fills i filles, perquè entenem que és una
manera de fer i de viure la vida.
Luïssa, teresa Gimènez, Àngels, Teresa Ferrer, Lluís, Carme, Rosa Bofill, Adelina, Montserrat Cases,
Anna Blasco, Carles, Cristina, Assumpta, Maite, Elvira, Joan Serra, Rosa Ma Curtó, Tònia i tant d’altres…
Moltes Gràcies!
I també gràcies a tots els qui, en temps no gaire fàcils, van lluitar per tirar endavant una idea amb il·lusió i ganes, als qui van creure en aquell projecte i a tantes persones que han fet i fan posible que perduri al cap dels anys.
Cristina i Marta Moreno