Era l’any 1976, jo tenia 21 anys i estava embarassada de l’Aitana.
Participava en la tancada a l’església de la Plaça Orfila, al barri de Sant Andreu, amb altres dones i els seus nens i nenes (entre elles dues de les meves cunyades i els meus nebots petits) Els nostres marits i pares estaven en vaga a l’empresa on treballaven. Aleshores era Motor Ibèrica, ara Nissan.
Allà hi havia dones molt compromeses que treballaven activament per la democràcia i en contra del franquisme. I d’altres que sense ser tant activistes, donaven suport a la causa dels marits que era també la d’elles i la de les seves criatures.
Vaig conèixer dones lluitadores, mares preocupades i interessades pel tipus d’educació que volien que rebessin els seus fills i/o filles. Una d’elles em va parlar de les escoles i de les llars d’infants de la línia de Rosa Sensat. Mai abans n’havia sentit a parlar. No recordo com va ser la recerca però, donat que al Poble Sec no vaig trobar cap llar d’infants d’aquesta línia, l’Aitana amb 3 mesos va començar la seva “escolarització” a la Guimbó i més tard a Barrufet al carrer Vallespir. Al principi em feia pena deixar-la, però m’anava a la feina tranquil·la sabent que estava en bones mans.
A aquella mare que em va informar de les escoles de Rosa Sensat, encara la vaig veure durant un temps i fins i tot va fer de cangur de l’Aitana algun dia quan estava malalta i jo havia d’anar a treballar.
També vam fer un dinar amb algunes d’aquelles dones encantadores després de la tancada, que per cert va ser una experiència molt enriquidora i sens dubte decisiva per a la meva filla, que va tenir l’oportunitat de gaudir d’aquest tipus d’educació, força innovadora en aquell moment.
I tot i que era una excursió cada dia anar del Poble Sec a Sants, amb el 57 primer i més tard en cotxe (Ah i molts dies, durant un temps que jo no em trobava massa bé, una veïna estimada, la Mercè, la portava caminant en el cotxet per Montjuïc, després de deixar la seva filla a l’escola del Sortidor) sempre hem estat contents de la nostra tria i em consta que l’Aitana també.
Des de fa uns anys ella no viu a Barcelona, però continua molt vinculada al seu grup de Barrufet i també amb algunes de les mestres que va tenir, durant la seva estada a l’escola.
Tinc una anècdota de Barrufet de no fa pas gaire temps, potser un parell o tres d’anys. Jo treballo al campus de la UPC a Castelldefels i un dia que vaig agafar el tren més tard de l’habitual, em vaig trobar al vagó amb tota l’escola, era la sortida que cada any fan a la platja. Em va emocionar molt veure nenes i nens barrufets, les més grans i els més grans tenint cura dels més petits, estava envoltada de canalla i vaig parlar amb el nen gran que tenia davant, que acompanyava un o dos de més petits. Ell em va dir que era tota l’escola Barrufet que anaven a passar el dia de platja. Després vaig parlar amb una de les mestres que no coneixia i també crec recordar que amb l’Adelina. Va ser una trobada emotiva que em va fer recordar quan era la meva filla que ho gaudia.
Finalment, us vull felicitar per la vostra feina durant els 50 anys de l’escola i també agrair-vos tot el que ens heu aportat, tant al col·lectiu d’alumnes com a les mares i als pares!!
Carme Gómez
Juliol 2018