Barrufet no és una escola qualsevol i m’atreveixo a dir que totes les que hi hem crescut ens sentim afortunades d’haver compartit la nostra infància allà.
Podria recordar moltes coses que m’han marcat del meu pas per l’escola i que han contribuït que sigui –en part– qui sóc avui. D’entre totes, vull aprofitar aquesta pàgina per parlar de La Maria. O del record que en tinc d’ella i dels dies viscuts.
La Maria era una d’aquelles nenes de la classe que no passava desapercebuda. Sempre anava per davant de la seva època. Alta, esvelta, amb corbes, i un cos de dona poc acord amb els seus anys. Era d’aquelles que no encorbaven l’esquena per tenir més pit que la mitjana, tot el contrari: era molt conscient de la seva potència femenina. I així ens ho feia saber. Una potència femenina que moltes encara no havíem ni intuït.
Recordo una conversa per telèfon –quan encara els telèfons eren inseparables de la paret i ens amagàvem a l’habitació per parlar amb intimitat– anunciant-me que li havia vingut la regla. Jo ja la tenia. I, tot i que amb un cos menys delator –el meu– vam compartir durant força temps el sentiment d’aquelles primeres regles en què el cos s’avança al teu context. Vam compartir també els primers llibres de sexualitat, i els primer amors… La Maria era molt passional. Ella parlava d’amor quan nosaltres encara no sabíem el significat real d’aquesta paraula.
La recordo també fent maleses. Traspassant aquella ingenuïtat que encara teníem. Petites mentides que llavors semblaven molt grans.
Sempre he pensat que no va ser casualitat. Ella, que ja havia viscut més que nosaltres…
Va passar un dia que sortíem tota la classe d’excursió a muntar hípica. Per moltes era la primera vegada. Per la Maria no. Li encantava. Després algunes es quedaven a dinar al Pans & Company nou de la Carretera. Havia estat una proposta d’ella, i amb la qual estava molt emocionada. Era la primera vegada que dinàvem soles. Sense adults. Teníem 13 anys. I el noi que li agradava també hi era. I la Maria era la nena més feliç del món en aquell moment. Però la vida, a vegades, és cruel. I aquell dia ho vam descobrir.
La Maria va morir aquell 4 de març. En un dia feliç. I per moltes va ser una dosis de realitat de la que mai no vam poder escapar.
La mort descontextualitzada sempre és dolorosa. Però la mort d’una companya de classe –d’una igual– et revela una realitat que encara no has tingut temps a imaginar com a possible.
Dues coses m’han seguit acompanyant per sempre; la imatge de la Maria com a una nena adulta que anhelava descobrir tots els secrets que la vida resguardava; i el repte de seguir vivint en un món que se’t torna desconegut quan aprens que la vida pot desaparèixer sense previ avís. Aquesta incertesa m’ha assaltat des d’aquell precís moment i sé que m’ha marcat per sempre.
Encara ara, molts anys més tard, cada 4 de març em porta un record d’aquell dia en el que moltes vam perdre la innocència. Amb els anys, he entès també que no estem preparats, socialment, per educar en la mort. I que són poques les eines que tenim per fer front a realitats sobrevingudes que se salten d’una bategada anys de llibres d’història.
Ara sé però, que la Maria segueix amb nosaltres mentre siguem capaces de nombrar-la i recordar-la.
I què millor que fer-ho en les pàgines d’aquest llibre que parlen també de la nostra petita –però intensa– història compartida.
Laia Forné