Barrufet és part de qui sóc avui. Afirmo amb seguretat que gran part de la meva manera de viure i observar el món, de relacionarme (amb la resta, i també amb mi mateixa) i de buscar i trobar opcions de vida, tenen molt a veure amb la decisió presa per ma mare i mun pare de que jo anés a l’escola Barrufet. També, crec, la manera en com m’agrada treballar amb infants desde l’educació alternativa o en el lleure és com és després del procés caminat des de P3 fins a 6è.
Amb el temps, i les distàncies recorregudes, he conegut moltes persones que duen amb elles mals records de l’escola on van anar, i els seus relats fan que em senti afortunada. La majoria d’aquestes males experiències tenen en comú la pressió exercida pels controls acadèmics, l’avaluació dels coneixements, la qualificació d’aquests en base un únic patró: el que exigeix una societat basada en la homogeneitat i la competència, amb un objectiu d’èxit profesional (que consisteix en escalar posicions per accedir a llocs de poder restringits a uns quants).
És a dir: examens, deures, controls, rànquings, etc. que posen en valor les habilitats matemàtiques o científiques, lingüístiques, i poca cosa més; amb una recompensa numèrica (una nota i una conseqüent felicitació que té exclusivament a veure amb aquest resultat) en cas que te’n surtis, o amb un “càstig” d’escarni davant la classe, i a vegades amb reprimendes parentals incloses. Repeteixo que això ho he escoltat en moltes ocasions, no en totes, i sobretot en boca d’aquellxs que foren nenxs a escoles privades o en països lluny del meu.
I crec que justament és en aquesta perspectiva que Barrufet es diferencia de moltes, o com a mínim, que va fer especial per a mi el meu procés formatiu des de petita: l’autoavaluació. Recordo molt els finals de trimestre a primària en que ens dedicàvem uns dies a reflexionar sobre nosaltres mateixxs, assegudxs davant un full en el que ens “auto-examinaríem”.
Quan érem més petitxs havíem de pintar en colors un “bé/molt bé/regular/malament” per a cada àmbit: matemàtiques, medi, llengua, música, però també el pati, la relació amb lxs companyxs, i amb el nostre entorn. A mesura que ens féiem grans, ja tocava ampliar la casella pintada amb una breu explicació escrita sobre els motius pels quals ens avaluàvem així: quins aspectes ens feien pensar que aquella era la casella que s’adequava a nosaltres en aquell moment concret, què és el que més o el que menys ens agradava, què crèiem que havíem de millorar, etc.
Les mestres, després, ens feien un comentari, on ens deien el seu parer sobre la nostra visió de nosaltres mateixxs, farcit de molts ànims i paraules encoratjadores, seguit d’un “Bones vacances” ple d’exclamacions al darrera. A casa ho llegien al final de tot, i també podien dir-hi la seva, en una resposta escrita. Crec que l’interessant d’aquest retorn és que es feia partícep a les famílies del nostre procés.
Aquestes eren les nostres “notes”, i l’exercici que requeria més responsabilitat de tots els que fèiem durant el curs, en el que m’atreveixo a dir, que ningú feia trampes. Ningú copiava, ningú omplia el seu full de “molt bé”s, perquè, al final, no havíem de rendir comptes a cap barem, no suspeníem ni aprovàvem, ni trèiem excel.lents o notables, no se’ns compararia amb lxs nostres companyxs. El ritme de cadascú era l’important: si t’adonaves d’allò en què anaves més fluix, t’hi esforçaries més després de les vacances, i aquell esforç és el que et permetria canviar la teva autoavaluació el proper cop, no perquè hi tinguessis més facilitat, sino perquè no faries d’aquesta dificultat una frustració. O simplement et servia per adonarte que encara que t’esforcessis, potser no t’interessava, i aquest fet no era pas res greu ni punible.
Mai vaig fer un examen abans de l’ESO, tret d’aquells “simulacres” que vàrem fer a 6è per entrenar-nos pel salt a l’institut (recordo l’emoció amb la que ens enfrontàvem a les nostres primeres proves escrites malgrat sabíem que en realitat a lxs mestres els importava ben poc el resultat). I mai després vaig tenir cap dificultat, per a fer-ne, d’examens. Però trobo que cap dels examens que he fet han sigut tan rellevants (situant-me en condicions proporcionals a l’edat que tenia en cada moment) com les autoavaluacions.
Mai vaig quedar satisfeta d’un examen: sempre et podia haver sortit millor, si haguessin preguntat allò que et sabies, o sents que has tingut sort perquè t’han preguntat el que t’havies estudiat. En canvi, de les autoavaluacions, no podies sortir pensant que no ho havies “donat tot”: pensar-se a una mateixa i conèixer bé qui ets, què fas, i com ho fas, era un treball intens que aportava molt més que les qualificacions, que fan molt fàcil cribar a les persones, encara en procés de descobrir-se, sota criteris que, per a mi, no ens tenen en compte a totes en la nostra diversitat pel que fa a interessos, habilitats i facilitats.
Anys més tard, treballant en una escola alternativa (a l’Equador), es fa patent el fet que la qualificació ens desvia del nostre objectiu, que és que cada infant segueixi el seu procés de creiexement guiat pels seus propis interessos, sense deixarse influenciar per una abstracció que posa un número a allò que ell o ella fa per plaer: aprendre. Alba Crespo Rubio