La Maria Mercè Marçal deia que l’atzar li havia donat tres coses: ser dona, de classe baixa i nació oprimida , i jo puc afegir que l’atzar també em va donar arribar a Barrufet.
Jo havia estat a vàries escoles i cada una d’elles tenia les seves característiques, però Barrufet era ben diferent. Era el primer cop que treballava a una escola dins del barri on vivia i això va fer que em sentís més propera a la gent.
L’equip em va rebre bé, tot i que aquell curs, crec que ens vam incorporar unes vuit mestres noves i això no era gens fàcil. Amb els infants vaig connectar de seguida i amb les mestres també , sobretot amb el Carles que m’ajudava a adaptar-me i agafar el ritme de l’escola.
Recordo molt quan vam muntar la cuina, anar a comprar els mobles i muntar-los amb la mainada, un taller ben divertit entre manteniment i cuina. Després organitzar el taller de cuina amb la Gemma, una mare de l’escola. Tot plegat una experiència de la que tinc molt bon record i n’estic orgullosa de com va funcionar.
Una altra cosa que recordo com molt nou per a mi va ser el primer carnestoltes que vaig viure a Barrufet, tot un muntatge durant dos mesos. La mainada i els mestres transformant l’escola, el vestíbul, els passadissos tot un treball d’equip i de grup, divertit , creatiu, estètic, integrador….
També vaig trobar molt diferent les autoavaluacions. Ara ja se’n parla a moltes escoles, però llavors per a mi era tota una manera de fer diferent que vaig aprendre, “sempre s’està aprenent” això és molt important.
Podria citar més coses però n’he escollit aquestes tres ja que són les que més em van impactar al arribar a Barrufet l’ any 2004.
En quant als mestres no va ser fàcil ja que ens havíem d’adaptar a un projecte creat per un equip força estable, amb diferents maneres de fer, però jo vaig sentir-me molt bé ja que personalment avançava en nous projectes pedagògics i això em va fer sentir feliç, n’estic contenta i em sento una barrufeta més.
Roser Bellostes i Terré