L’Escola Barrufet va ser la meva segona família des dels tres fins els tretze anys, o sigui des del curs 1973-74 fins el 1983-84. M’encantava anar a l’escola! Allà em trobava amb els meus amics i en un entorn acollidor i confortable que em permetia aprendre gaudint. En aquest sentit, vull expressar tot el meu reconeixement a les mestres i als mestres que ho van fer possible. I no només per contribuir a la meva felicitat, sinó també per perseguir un ideal d’escola que es va concretar en el Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC).
Aquesta manera de fer escola deixava empremta, i feia que un cop a l’institut, em reconegués amb els altres nois i noies provinents d’altres escoles CEPEPC, i em distingís dels que venien d’escoles nacionals (herència de les escoles públiques franquistes) o religioses (moltes de les quals en aquell moment encara segregaven nois i noies o feia poc que ho havien deixat de fer). I la nostra identitat no es devia tant als coneixements que poguéssim tenir -que potser no despuntaven especialment-, sinó per una manera de fer més espontània, oberta, curiosa, respectuosa, empàtica que teníem i per un tracte igual entre nois i noies. Recordo que tot això alguns dels nous companys i companyes de l’Institut m’ho havien comentat més d’una vegada en positiu: “vosaltres sou diferents”.
I quan em pregunto quines eines, mètodes o vivències de l’Escola Barrufet ens havien fet “diferents”, em vénen al cap moltes coses:
Els consells de classe encapçalats per un president i vicepresident (en aquell moment utilitzar el genèric masculí encara no amoïnava) triats per tots els nens i nenes de la classe; que se celebrava setmanalment i en el qual es tractava, entre altres temes, el contingut de les urnes del “jo proposo”, “jo felicito” i “jo critico”, en les quals anònimament o no, durant la setmana hi havíem anat deixant missatges.
Les autoavaluacions que fèiem de cada assignatura al final de cada trimestre, en les quals la mestra hi afegia la seva observació: “crec que t’has avaluat una mica baix ja que aquest trimestre t’has esforçat molt, jo et posaria…”, o al contrari “crec que t’ha avaluat una mica alt perquè a classe no estaves massa atenta…”.
L’educació cívica, on ens ensenyaven coses tan elementals com no llençar papers al mig del carrer, perquè el carrer és de tots i és responsabilitat de tots mantenir-lo net. O els tallers d’educació sexual, al principi de l’adolescència.
El vestidor mixt on ens canviàvem i dutxàvem tots junts, nens i nenes, fins que a sisè, en un consell de classe, les nenes vam reivindicar vestidors separats perquè ja ens començava a fer vergonya canviar-nos amb els nens. I ens ho van concedir.
El diari, que a cinquè el llegíem cada dia, almenys al meu curs. Cada matí, seguint l’ordre de llista, hi havia un encarregat de triar les notícies que li semblaven més destacables i de llegir-nos-les en veu alta.
Les sortides. Moltes sortides. Per conèixer el barri primer i la ciutat després, quan ja érem més grans. Per gaudir de les nostres tradicions, com la rua de Carnestoltes, Sant Jordi, Sant Ponç, la Castanyada. Per conèixer o reivindicar nous espais de la ciutat, com les Cotxeres de Sants; o, a principis dels 80, les platges recuperades per a la ciutat, però vigilant molt de no punxar-nos amb les xeringues o vidres trencats; o quan anàvem a Vil·la Joana, a Collserola. Per visitar museus: el de la Ciència -que ara és el Cosmocaixa-, el d’Història de la Ciutat, la Fundació Miró…
I les colònies. Les de tardor, de dos dies, dijous i divendres, absolutament lúdiques (Sant Marçal, Castellar de n’Hug…). I les de primavera, d’una setmana, i aquí ja tocava treballar una mica, però sempre de forma entretinguda (Canyamars, Joanetes, Planoles, L’Estartit…).
I els tallers (de pretecnologia, de fang, de fusta, de puntes de coixí, de mitja, de cuina, de teatre…), que es feien amb la col·laboració dels pares, bàsicament de les mares.
Totes aquestes activitats, ara potser no semblen tan especials ni originals, i a mi, mentre les feia i les vivia tampoc no m’ho semblaven. Fins que vaig arribar a l’institut i llavors vaig començar a adonar-me de tot el que m’havia aportat la meva escola, a més de felicitat. Per això em sento una privilegiada per haver anat al Barrufet. I infinitament agraïda als que la van fer possible i també als meus pares per haver-hi confiat.
Anna Petit i Solé. Generació 1970.